Homenatge a Miguel Núñez

Ahir vam organitzar un acte d’homenatge a Miguel Núñez. Ho vam fer al Congrés dels Diputats, on Miguel va ser diputat pel PSUC. Més de 200 persones van omplir la sala de Columnas.

L’Elena García, companya de Miguel Núñez, va obrir l’acte. També va intervenir Gaspar Llamazares; el degà de la Universidad Complutense de Madrid, Carlos Berzosa; Mirta Núñez, de la Asociación para la Memoria Social y Democrática (AMESDE), i Juan Guirado (ACSUR España). Va presidir José Bono.

A la sala de columnes del Congrés, la més gran després de l’hemicicle, no cabia ni una agulla.
Tot seguit us adjunto el que van ser les meves paraules, les que van reivindicar la figura del Miguel.

“Miguel Núñez ens regalava la fraternitat d’una forma natural, com només saben fer-ho els homes imprescindibles, com deia Bertol Brecht.

Si, era un dels nostres herois. En Vázquez Montalban ho descrivia com ningú “El relato de las torturas sufridas por Miguel, la admiración crítica que le demostraban sus propios torturadores cuando nos hablaban de él, el retrato humano que nos llegaba de sus compañeros de militancia y de cárcel, me convencieron de que el PSUC era el instrumento más de fiar en la lucha contra la dictadura, sobre todo si contaba con dirigentes como Miguel Núñez”, per després afirmar que “aquella generación obligada a hacer la guerra civil o la mundial e igualmente obligada a asumir sus consecuencias, fue una generación privilegiada por los dioses o la genética, musculada para hacer frente a tamaños desafíos”.

Però el més extraordinari, és que tot i sent un dels herois de la nostra història, quan el coneixies podia semblar qualsevol cosa menys allò que era. Un heroi. I aquesta humilitat el feia autèntic, diferent i genuí. Joan Saura escrivia en l’article publicat a Treball que “mai va transmetre amargor per una vida de sacrifici, ni nostàlgia per un passat gloriós”. És cert, era una persona vital, lúcida, radical i pragmàtica, gens domàtica, i per damunt de tot, un extraordinari seductor.

Són aquests trets els que van permetre ser per davant de tot un home pont.

Nascut a Madrid, al barri de Lavapiés, aviat inicia la seva vida clandestina a Catalunya, i acaba per ser un dels principals dirigents del PSUC. Era d’aquelles figures necessàries i imprescindibles. Era un català que entenia la realitat espanyola, o un madrileny que protagonitzava la lluita per les llibertats, també les nacionals, que es donaren a Catalunya. Era un d’aquells homes que tan necessitem, fins i tot avui, per explicar aquesta realitat federal, plurinacional i plurilingüística.

Va ser un home pont entre la política i la societat civil. Va protagonitzar la lluita en clandestinitat. I al cap dels anys va ser protagonista del moviment de solidaritat amb llatinoamèrica, donant sempre una dimensió eminentment social a la política, però també una dimensió molt política al món de la solidaritat. Va ser un home pont entre dues realitats diferents, la catalana i l’espanyola, però també la llatinoamericana.

Però vull destacar un element potser pot reconegut. Va ser un home pont entre generacions. Quan Vázquez Montalbán deia que era “un ciutadà exemplar, un reconstructor de la raó democràtica i un referent pels joves que es movien en la clandestinitat” li estava reconeixent la seva autoritat entre aquells que podien representar la generació dels seus fills. Però anys després, el Miguel que havia estat protagonista del segle XX, era qui interpretava a la perfecció el moviment alterglobalitzador. I aquesta lucidesa, sumada a la seva generositat, a la seva humilitat, el va fer no només referent, sinó amic de la gent més jove d’ICV. De fet, ell era una de les persones que la gent jove aprenia més, però sempre amb la sensació de no haver rebut cap tipus de lliçó.

Amic, conseller, referent. Potser aquests tributs van ser el que van fer que en un dels moments de més dubtes de la legislatura anterior, quan estàvem discutint entorn a la llei de la memòria històrica, acabés sent ell al qui li vaig plantejar tots els dubtes que teníem, el que havíem aconseguit, i sobre el que renunciàvem. En Miguel em va respondre amb una frase de la Pasionaria; “lo revolucionario es avanzar” ., i així vam concloure que allò no era el punt d’arribada, sinó un punt de sortida, des d’on havíem de continuar mantenint un tó exigent.

En el debat de totalitat del ple, en Miguel no es va poder acompanyar. La malaltia no el permetia sortir d’aquella residència anant cap a Toledo. Quan vaig acabar la intervenció el vaig trucar. Ell havia llegit abans la intervenció que tenia preparada i em va donar les gràcies. Jo li vaig respondre que dies com aquell era la forma que alguns teníem de donar-li les gràcies al seu exemple.

Mesos després, el vaig poder visitar a l’Hospital d’Alcorcón. Havia tingut una crisi respiratòria i havia pensat no que es moria, sino que en un escenari terminal, podia trobar-se que a Madrid, li allarguessin artificialment la vida. I es quan em va explicar el seu disseny pels últims mesos. Havia decidit anar a Barcelona, on podria fer efectiu el seu testament vital. Fins l’acte més transcendent, potser el més íntim d’una persona, com és la seva pròpia mort, fins i tot d’aquest acte va fer un moment de reivindicació política.

Tot això ha estat en Miguel. I ara, el que podem dir és que continuarem. Perquè com ell ens diria, continuem volent un món on hi hagi pa i roses per a tothom.

Madrid, 11 de febrer de 2009”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s