La indecisió de Garoña

La indecisió de Garoña

Si. Les decisió sobre Garoña no ens ha agradat gens. Ni en les formes –el president havia garantit que hi hauria una informació prèvia-, i sobretot en el contingut. En poques coses era tan fàcil decidir; una central petita, d’una potència limitada, obsoleta, i en un context de baixada dels consums. Però el president “antinuclear” ha decidit anar més enllà de la vida útil,, i posposar el funcionament de les planta més enllà dels 40 anys, traspassant la patata calenta a la legislatura vinent.

La setmana passada em va trucar primer el Ministre per informar-me del que ja ens havíem assabentat per la premsa. L’opció que han pres, a més, pot acabar suposant que la propera legislatura, amb un Govern del PP, o fins i tot amb un govern socialista, un planta com Garoña continuï funcionant. I es que el problema més gran del Govern Zapatero és la improvisació, la manca d’estratègia, la inexistència d’horitzons. Vaig poder tenir divendres passat una conversa amb el President, i a més d’esqcolatar les seves explicacions sense convencem, el que li vaig traslladar és que el que cal es que comenci a fer allò que ha estat incapaç de fer: definir un horitzó sense nuclears, planificant les alternatives, invertint en estratègies d’estalvi i eficiència, en renovables i en una alternativa econòmica pels entorns de la planta. I la veritat, tinc tots els dubtes que ho faci, en altres coses,perquè per fer-ho cal enfrontar-se a poders fàctics. Malauradament ens està acostumant a posar l’intermitent de l’esquerra per acabar girant a la dreta, sigui en fiscalitat, retallant la jurisdicció internacional o ara en nuclears.

Sobre la setmana catalana

EL no d’ICV a la llei d’educació, la postura entorn als transgènics, l’episodi de fa unes setmanes entorn a les ajudes a vehicles contaminants. Tots són exemples de coherència per ICV, però són notícies que haurien de fer reflexionar ens què es caracteritza un Govern d’esquerres. Els pactes, en primer lloc s’han de construir entre les forces de Govern. Si ho dic, és perquè un Govern d’esquerres té sentit per moltes raons, però entre elles està fer una política educativa, no de manteniment de l’statu quo sinó d’aposta per un servei públic de qualitat amb igualtat de dret i d’obligacions de tots aquells centres que reben diners públics. Dit d’una altra manera. Ara la prioritat és el finançament, i la fermesa del Govern necessita de la unitat i responsabilitat de totes les forces de Govern. Però un cop resolt, la responsabilitat d’un Govern d’esquerres és garantir la cohesió i definir un full de ruta d’aquí a final de la legislatura que s’ubiqui clarament en l’esquerra.

La llei d’eduació és l’excepció. Però expressa clarament la traducció d’una política sociovergent en matèria educativa. Una política que genera malestar i frustació en molta gent de progrés, que ni comparteix ni entén allò que s’ha fet. Si això passa és perquè hi ha qui creu compatible un govern d’esquerres amb pactar polítiques centrals amb CiU, polítiques que creuen de centralitat però que signifiquen la renuncia a canviar res. És possible que qui cregui que és possible ho faci per necessitat, ja que l’escenari de coalició amb els d’en Mas seria amb CiU de primer partit del Govern. Però al final tot té un límit, i està clar que la manca de respecte a l’acord d’entesa derivat de pactes amb CiU no es poden multiplicar. Aquesta llei, la d’educació, haurà de ser la primera i l’última excepció.

One response to “La indecisió de Garoña

  1. Joan… dius la primera i l'última.

    Això, en principi sona a claudicació sobre els fets consumats. Podem dir si ens agrada o no, però realment és tindria que debatre sí és raó suficient per marxar del govern -això, per a mi, tindria que ser discutit en el Consell Nacional sobre la necessitat de fer consulta a la militància-. Son massa els girs o petons a la dreta, per part de la majoria governamental o entre els 2 partits majoritaris dels 3.

    Tenim un problema gros, entre la dificultat per parlar de programes d'esquerres o de lluita en front el sistema de les desigualtats -Capitalisme- davant les incoherències governamentals i de idearis propis, que fan que els moviments socials i partits de l'esquerra anticapitalista ens prenguin com a principal enemic -no hi ha pitjor enemic que l'amant despitat-, i el perill a ser fagocitats per el PSC si no ens mostrem amb formes de ser i de fer força diferents d'un partit que aposta plenament per la construcció d'un sistema basat en la construcció d'una elit política que parla de fer polítiques amb el braç esquerra, mentre redacta i signa amb el braç dret.

    Salut

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s