Carta al meu fill tornant de Copenhague

Sé que aquest és una carta atípica. Normalment no la faria. Però avui, creuant Europa, de tornada cap a casa m’ha sortit així.

“Lluc, torno a casa amb les butxaques buides. A Copenhague, la cimera on s’havia de pactar l’acord que permetés governar el canvi climàtic, no s’han posat d’acord. O millor dit, s’han posat d’acord en no assumir compromisos. Els EEUU demanaven transparència però no volien assumir una retallada en les emissions de CO2. La Xina no volia sentir parlar de cap control extern. El president del Brasil, Lula da Silva, va ser l’únic que va fer un pas endavant oferint posar diners per als països més pobres, des d’un país on encara hi ha profundes desigualtats.
A la cimera no hi havia societat civil. Hi havia un únic representant de la societat civil, en Joaquín Nieto, de l’ONG Sustain Labor, que seguia la cimera i els acords. En un moment donat va demanar a la ministra Espinosa, de Medi Ambient, que es reunís amb les entitats ambientals desplaçades a la capital danesa. Però res de res.
Ahir al matí ens vam veure amb el president Zapatero, i ens va donar una visió optimista -cosa que el caracteritza- de l’escenari. Estava convençut que s’arribaria a l’acord. I de fet no es va equivocar. Finalment va haver-hi acord, però l’acord s’apropa poderosament al no res, perquè és una declaració genèrica, sense compromís de reduccions d’emissions, sense compromís de finançament dels països del sud, sense calendaris… Ni tan sols s’ha marcat un termini per arribar a un acord vinculant.
En aquest principi de segle XXI el planeta és cada cop més bipolar. Els pols són els EEUU i la Xina. I Europa cada cop pinta menys. Ahir, Europa era incapaç de fer un gest que forcés a l’acord, sense lideratges clars i sense un compromís de reducció d’emissions del 30% independentment de l’acord, cosa que hauria obligat la resta de països i potències a moure fitxa. Davant la manca de lideratge europeu, la resta de principals potències pactaven una declaració genèrica, que la UE ha acabat acceptant.
Mentrestant, un bon amic és en una presó danesa. Al director de Greenpeace Espanya, Juancho López Uralde, li demanen una pena que pot anar de 6 mesos a 6 anys de presó per haver-se colat al sopar de gala d’abans d’ahir i haver desplegat una pancarta que deia “Els polítics parlen, els líders actuen”.
Lluc, el dia que vas néixer va ser el dia més feliç de la meva vida. Havies arribat i tot adquiria un nou sentit. Amb els dies vaig arribar al convenciment que cap persona que fos pare o mare podia donar l’esquena a aquest repte que és aturar el canvi climàtic, perquè voldria dir menystenir el futur dels fills. Però ara mateix penso que potser m’equivocava. Sovint la nostra espècie, la humanitat, actua més com una plaga, incapaç de dominar el medi que l’envolta, simplement el depreda, l’esgota, l’esquilma, sense tenir present el que vindrà després. I els nostres líders estan atrapats en una agenda política en la qual no els passa factura no prioritzar el medi. Quan penso en el teu futur em ve al cap que de la mateixa manera que la meva generació pensa en l’Europa dels anys 30 com aquella que no va ser capaç de frenar els règims totalitaris i els seus genocidis, potser quan creixis la meva generació serà recordada com aquella gent estúpida de principis del XXI que va ser incapaç de frenar el canvi climàtic quan eren a temps de fer-ho.
Per poder canviar les coses encara ens falta una ciutadania global. I el que és imprescindible és aconseguir que aquells irresponsables que no donen prioritat a la lluita contra el canvi climàtic paguin penyora electoral. Modestament intentaré aportar el meu gra de sorra. El proper any encapçalaré les llistes d’ICV a les eleccions catalanes. Sense dubte parlarem i debatrem sobre molts temes que acabaran per afectar-te d’alguna manera. Però, encara que ho intenti sovint, probablement acabaré parlant poc del que afectarà més la teva vida: el canvi climàtic.
Encara som a temps. Tot i que el temps s’esgota, encara podem canviar el curs de les coses. Potser hi ha qui especula a portar-nos al límit de l’abisme, però al teu voltant moltes persones continuarem treballant diàriament per evitar-ho. Espero que quan llegeixis aquesta carta, la vegis com un atac de rebel·lia i d’indignació contra l’acord més decebedor d’aquesta dècada. També espero que aquests dies donin peu a la reacció de tota una generació que digui ben clar “jo vull continuar convivint amb el planeta i vull que els meus fills també puguin fer-ho”.

8 responses to “Carta al meu fill tornant de Copenhague

  1. Curiosamente este fracaso es una victoria para mi, porque yo ya sabia que no llegarían a ningún acuerdo. El regocijo del suicida.
    Es que era imposible, en que cabeza cabe que personas que no hacen nada por millones de personas que viven en la pobreza se van a comprometer en una cosa tan intangible (de momento) como el cambio climático.

  2. Així serem recordats, no hi ha cap mena de dubte. M'aterroritza pensar en el dia en el que els meus nets em preguntin: ¿Però avi, en què us entretenieu mentre el clima us avisaba del seu canvi? I jo nomès podrè dir-lis:
    En la indendència de Catalunya,
    El Barça,
    La Belen Estevan,
    Si plou i neva a l'hivern o fa calor a l'estiu,
    Les obres de Barcelona,
    Si cau o no cau la Sagrada Familia,
    Els trens de Rodalies,
    L'impost de successions,
    Si ens quedem a les fosques per la caiguda d'un cable,
    Si els nens han de ser vacances al Febrer,

  3. Rusia tiene preocupaciones más inmediatas que el ecologismo religioso
    13:10
    |
    22/ 12/ 2009

    Moscú, 22 de diciembre, RIA Novosti. La lucha contra el calentamiento global se asemeja cada vez más a una fe cuyos adeptos manifiestan igual fervor que fundamentalistas religiosos, escribe hoy Gazeta.Ru. Rusia tiene preocupaciones más inmediatas que esta nueva creencia ecologista, según el periódico.
    Mientras estadistas mundiales reunidos en Copenhague procuraban sin éxito acordar futuros recortes de la emisión del CO2, las calles de la capital danesa se vieron invadidas por centenares de ecologistas convencidos de que el cambio climático, fruto de la irreflexión humana, depara una catástrofe inevitable a escala global. Sin prestar oído a argumentos científicos, esta gente se mueve por una fe sencilla y poderosa, similar a la que provocó muchas guerras históricas y es capaz de generar conflictos religiosos también a día de hoy.
    Quienes impugnan el calentamiento global piensan en términos absolutamente cristianos: la civilización de las tecnologías, o sea, el pecado humano, trajo perdición al paraíso terrenal que fue la Naturaleza primitiva. Se acerca de forma implacable el fin del mundo y la humanidad, si desea evitar una catástrofe, debería domar su carácter pecaminoso y cesar la polución de la atmósfera con el dióxido de carbono.
    Que los adeptos de la flamante religión ecologista se vayan multiplicando ante todo en naciones desarrolladas no es casual. Esta nueva fe podía haber surgido únicamente a partir de cierto nivel de civilización. Una actitud de veneración hacia la Naturaleza se despierta con más frecuencia en sociedades que ya tienen resueltos los demás problemas. Quienes difícilmente llegan a fin de mes no están para peroratas sublimes sobre la salvación de la humanidad: más les preocupa la sobrevivencia propia. Por tanto, el ecologismo religioso no es una amenaza a corto plazo para Rusia: le sobran otras preocupaciones.

    Dixit!

  4. Te agradezco tu claro posicionamiento sobre los “no-resultados” de la cumbre de Copenhague. Ojalá hubiera en todo el Estado más políticos con planteamientos como los tuyos.

    Permíteme sólo una matización. No creo que el fracaso de la cumbre se deba a la “ceguera” de los líderes políticos. En mi opinión, obedece a una estrategia más planificada de lo que pudiera parecer. Antes o después, será inevitable pasar a un modelo energético basado en las renovables. Quienes controlan el actual modelo, basado en los combustibles fósiles, lo saben mejor que nadie. Por ello necesitan prolongar la situación actual para darse el tiempo necesario para ser ellos quienes piloten esa transición y, así, seguir controlando la energía. Los últimos desarrollos de la índustria eólica – sofisticadísima tecnología, no al alcance de cualquiera – van en esa direción. Por tanto, no creo que se trate tanto de una cuestión de ceguera como de intereses estratégicos.

  5. No sé si aquest comentari s'escau bé aquí, però he de dir-ho encara que no estic segur que arribis a llegir-lo. Perdona la meva incredulitat política… Avui he llegit la teva entrevista de EL PERIODICO i normalment no les acabo, totes diuen el mateix amb matisos però el mateix. Però la teva, no sé si per afinitat política o per coses de l'edat la he llegit. És una entrevista àgil i clara però de vegades surt aquest to polític que tan lluny està de la gent del carrer. Per altra banda també he vist aquesta persona que li costa reciclar i que té errades. Però de tot el que dius hi ha una paraula que m'ha cridat l'atenció: INGENUÏTAT. I parles d’ella com si fos un error de joventut comés en altres èpoques i que ara ja no et passa. Joan, si em permets, NO LA PERDIS MAI. Treballo en el món de l’ensenyament i no puc fer la meva feina sense INGENUÏTAT. Aquesta INGENUÏTAT del que pensa que avui aconseguiré que entenguin les coses, amb la INGENUÏTAT del que pensa en fer plans alternatius per millorar l’escolta a classe. O en aquell alumne que creus que avui si, vindrà a classe i marxarà amb cara d’haver entès alguna cosa.
    És aquesta INGENUÏTAT la que em fa aixecar-me pel matí i anar amb ganes a treballar cada dia. Si us plau segueix sent HYPPIE de pensament, comunista per als “companys” que et trobis a l’ascensor i ingenu en la teva feina de polític. Avui has guanyat un vot i un afiliat i com a tal faré campanya política en el meu ambient i el meu entorn, no per tu ni pel teu projecte polític sinó per la teva ingenuïtat personal i laboral. Jo et votaré, però també et demanaré explicacions de que fas i que has fet amb el meu vot ingenu.
    BON VIATGE PELS GUERRERS
    QUE AL SEU POBLE SÓN FIDELS!

  6. Em sembla que s'ha sobrevalorat la importància dels “líders” i de la mateixa Conferència. Crec que el que de veritat és decisiu és el treball diari de molts milions de persones, i que hem d'agafar moral recollint les experiències positives dels darrers 20 anys, en la lluita contra el canvi climàtic.
    De passada una qüestió: no m'agrada gens que es parli dels 2 graus d'augment com un límit, ja que es pot interpretar com que encara podem contaminar el triple. Proposaria intentar definir quina és la temperatura mitjana òptima, i anar a estabilitzar el clima amb un interval de més/menys 0,2 graus, no més. Que eno es pot oblidar que, si som capaços de tocar la temperatura, cal una referència estàndar de qualitat, com en el cas de l'aigua potable, i que això ho haurem de tenir en compte ja per sempre, és a dir, d'aquí a cent o mil o deu mil anys, etc.
    Que el 2010 sigui propici!

    Josep Ramon Aragó

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s