Així no

Amb indignar-se no n’hi ha prou. Prenc prestat el títol d’un llibre del vell dirigent comunista italià Pietro Ingrao, per fer una reflexió, més ben dit per convidar a fer una reflexió sobre els últims esdeveniments produïts a Barcelona.

No estem en un moment històric qualsevol. Estem en una de les crisis més profundes dels últims anys. Una crisi econòmica que se suma a una llarga crisi de representativitat de la política, perquè així ho sent molta gent quan els mercats governen per sobre dels governs. Un moment en què es retallen drets i es privatitzen serveis, amb menys drets laborals i menys Estat del Benestar, i es qüestiona el dret a una vida digna. I tot això es fa sense exigir res a qui ha provocat la crisi i a qui més pot aportar.

Una crisi econòmica que té una estreta vinculació amb el que vivim, no fa tant de temps, quan la indignació després de l’eliminació d’un impost (per exemple, el del patrimoni) o pel no control a les SICAV, amb prou feines anava més enllà del vot contrari d’uns pocs diputats.

Però el moment econòmic també interpel•la la política, perquè en un context tan excepcional s’exigeix de la política que estigui al costat de la ciutadania i no de les exigències del mercat. I això és el que el moviment del 15M ha sabut llegir. Amb una mobilització que se sumava a mobilitzacions prèvies, amb caràcter pacífic, i amb una transgressió radical i realista alhora.
Confesso haver-me sentit interpel•lat i assumeixo que tenim part de responsabilitat, potser no en la mateixa porció que altres, però crec francament que ens interpel•laven amb l’objectiu no només de proposar coses noves, moltes d’elles ja plantejades (reforma electoral, reforma fiscal, taxa Tobin, fi de determinats privilegis), sinó de fer-les de forma diferent, amb més i millor democràcia, amb una democràcia que a més de representativa sigui més deliberativa i més participativa. Nosaltres ens sentim interpel•lats per això i assumim la nostra part de responsabilitat. Compartim la necessitat de més i millor democràcia. Però rebutgem la confrontació entre unes mobilitzacions socials, perfectament justificades i legítimes, i la legitimitat del Parlament que, amb tots els seus defectes, és l’expressió de la sobirania popular i que en aquest país va costar tant patiment aconseguir.

De fet, és en aquest context en què alguns considerem que és el debat més polític de l’any, el debat de pressupostos, i teníem la responsabilitat d’expressar el nostre rebuig per dir no als partidaris de l’ajust dur, als fanàtics del dolor, que diria Krugman. Cal explicar que hi ha alternatives. I fer-ho des de tots els espais, també des del carrer, però en aquest cas crec que ens tocava fer-ho des del Parlament.
Les acampades de Sol i de Plaça Catalunya han estat mobilitzacions exemplars, sense indici de violència, mobilitzacions carregades de futur, com ho hagués estat una manifestació davant del Parlament contra uns pressupostos de la Generalitat que no combaten la desocupació i aprofundeixen en les retallades socials. Però intentar boicotejar el Ple del Parlament impedint l’entrada dels diputats i les diputades ha estat un error, i fer-ho de forma violenta, encara és més greu i mereix una condemna sense pal•liatius.

Algú hauria de reflexionar sobre el que succeeix a Europa. A Grècia les mobilitzacions socials són constants i no són antagòniques amb el paper de sindicats i partits. Mentre que a Itàlia, amb totes les seves contradiccions, el diàleg i l’aliança entre el carrer i la política està posant en perill el govern de Berlusconi.

El que ha passat a Barcelona no és només un gran error per les formes, sinó que divideix i debilita el moviment dels indignats. Per aturar les contrareformes socials, per canviar la política i plantejar alternatives cal sumar tots els colors i les tonalitats de la indignació, cal sumar totes les energies socials i polítiques. Encara que no totes coincideixin.

Molts haurem de reflexionar i actuar en aquest sentit, perquè amb indignar-nos n’hi ha prou, com escrivia Pietro Ingrao. Cal més política i repensar els instruments per fer política. Som moltes les persones que, al carrer i a les institucions, no ens resignem, que aspirem a una majoria social i política que defensi una altra política radicalment democràtica basada en la justícia social.

7 responses to “Així no

  1. Volia nomès mostrar la meua “indignació” al q passà ahir a Barcelona, soc un veí de València i crec q el q vareu patir tú i la resta de diputats és una vergonya per a la societat i per la memòria dels q varem lluitar per aquesta democràcia (en tots els errors i mancançes q té la democràcia actual) crec q el discurs fàcil i populista i la dificultat q la societat té per a “empatitzar” en els altres són molt preocupants..es necessari q els polítics doneu eixemple i s´abandone els discurs “populista i simplista” i demostreu q totes les diferències poden reduir-se a la meitat si es té la voluntat de escoltar i posar-se al lloc del altre.

  2. Comparteixo la majoria de les reflexions expressades en el teu text, totalment d’acord. Però si tens un moment mira aquest vídeo i veuràs quina part de culpa tenen els indignats els incidents i quina part pot arribar a tindre el govern, qui suposadament ens representen.

    Quines ganes et queden de confiar, en els polítics, pot arribar un govern democràtic a realitzar un acte d’aquesta indole.
    Un ciutadà indignat i no violent.

  3. Cap paraula de recolzament contra les declaracions del President, de Felip Puig de José Antich, director de la Vanguardia i exemple del periodisme professional i objectiu?

    Puc entendre que no s´estigui d´acord amb la mobilització que es va fer, però les mentides que s´han dit sobre el que va passar, la generalització que es fa de tot el moviment degut als actes d´algunes persones es mereixen COM A MÍNIM que trenquis una llança al seu favor.

    S´està comparant als indgnats, desde el govern i a tots ells, de kale borroka, de moviment de extrema violència per la editorial de la Vanguardia d´avui i en una entrevista Felip Puig ha dit que si la policia hagués carregat al matí “s´hauria desencadenat una ofensiva de guerrilla Urbana per tota la ciutat”

    A mi també m´agradaria aportar dos documents per a la reflexió , un els principis de la comunicació política de Goebbels, i l´altre la canço de la roda Hidràulica de Bertolt Brecht, aquí et deixo un extracte d´aquest últim en castellà.

    “Se embisten brutalmente,
    pelean por el botín.
    Los demás, para ellos, son tipos avariciosos
    y a sí mismos se consideran buena gente.
    Sin cesar los vemos enfurecerse
    y combatirse entre sí. Tan sólo
    cuando ya no queremos seguir alimentándolos
    se ponen de pronto de acuerdo.”

    Xavi

  4. Cap paraula de recolzament contra les declaracions del President, de Felip Puig de José Antich, director de la Vanguardia i exemple del periodisme professional i objectiu?

    Puc entendre que no s´estigui d´acord amb la mobilització que es va fer, però les mentides que s´han dit sobre el que va passar, la generalització que es fa de tot el moviment degut als actes d´algunes persones es mereixen COM A MÍNIM que trenquis una llança al seu favor.

    S´està comparant als indgnats, desde el govern i a tots ells, de kale borroka, de moviment de extrema violència per la editorial de la Vanguardia d´avui i en una entrevista Felip Puig ha dit que si la policia hagués carregat al matí “s´hauria desencadenat una ofensiva de guerrilla Urbana per tota la ciutat”

    A mi també m´agradaria aportar dos documents per a la reflexió , un els principis de la comunicació política de Goebbels, i l´altre la canço de la roda Hidràulica de Bertolt Brecht, aquí et deixo un extracte d´aquest últim en castellà.

    “Se embisten brutalmente,
    pelean por el botín.
    Los demás, para ellos, son tipos avariciosos
    y a sí mismos se consideran buena gente.
    Sin cesar los vemos enfurecerse
    y combatirse entre sí. Tan sólo
    cuando ya no queremos seguir alimentándolos
    se ponen de pronto de acuerdo.”

    Xavi

  5. Por qué afirmas que el deber de ICV era acudir a votar? No hubiese sido mejor estar con los manifestantes fuera?

    Y otra cosa: habiendo sido alcanzado por el spray de un manifestante, ¿no denunciarás la negligencia e ineficiencia de Puig y los mossos?

    Y la última ¿habeís intervenido en el Parlament para que se llame alos indignados para escuchar sus reclamos?

  6. Hola, Joan, t'escric després de la manifestació del 19 de juny, il.lusionat per l'èxit de la mateixa i preocupat per la dificultat d'ICV en ser reconeguda com a part de la solució i no com a part del problema, dins del paquet en que es generalitza tots els partits tradicionals. Per això voldria referir-me a dos punts. El primer l'error que vam cometre ara fa poc més d'un any tot convalidant, com a part del govern de la Generalitat, les primeres retallades que ens imposava Zapatero. És cert que vam aconseguir certes millores a Catalunya però vam acabar acceptant el gruix i ens vam mantenir en el govern malgrat haver-se trespassat una important línia roja. M'imagino que els resultats electorals de les autonòmiques i les municipals haguéssin estat millors si haguéssim donat una mostra de coherència abandonant el govern Montilla en aquell moment. I el més important, avui estaríem en millors condicions davant dels indignats. El segon punt és com i quan millorarem la nostra democràcia interna pel que fa a presa de decisions importants, forma de selecció dels nostres candidats electorals, pes dels adherits no professionalitzats. etc. He llegit vàries vegades que et senties interpel.lat pel moviment 15-M. Quan passarem a concretar?

  7. Bon dia!
    Primer voldria deixar clar que respecto el seu discurs i estic totalment a favor de la resolució de conflictes via pacífica.
    No obstant això, li he de dir que la seva intervenció d'avui, dient que està frustat amb el moviment 'indignat', deixa poc que desitjar.
    Vostè no pot legitimar un parlament fals. I dic fals per dos motius:
    1-no tothom hi és representat
    2-els partits dominants tenen el poder mediàtic i econòmic.
    Si vostè vol preservar el parlamentarisme, lluiti per tal de que aquest no estigui corromput. Defensar-lo tal i com està ara és patètic.
    Jo entenc que vostè segueix una línia políticament correcte, però li he de dir que, políticament parlant, a vostè li falten uns decibels a la veu per tal de representar algú. Ja sabem d'on venim i com estan les coses, però em fa vertadera vergonya escoltar un líder d'esquerra amb veueta de principet. Que no veu que el què està passant és digne d'una revolució? Ja no existeixen els estat-nació. Ja no existeixen els representants polítics. L'administració s'ha tornat un altaveu de les grans forces econòmiques. Els polítics heu venut els vostres països al mercat financer, i ara vostè destaca que no l'englobin amb aquesta classe política traïdora. Però fixi's: ni vostè diu les coses com s'han de dir, i a sobre em defensa un parlament ple de traïdors.
    Sap què? Jo ja no sé a qui votar. Estic totalment a favor d'una democràcia activa, però ja ni IU em representa. Què em queda?
    Alci la veu, Joan. Per la gent que no ho pot fer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s