El dogma del dèficit

És prudent continuar defensant que cal retallar en un escenari de recessió? No podríem començar a pensar que el problema de les finances no és la despesa sinó la baixada dràstica dels ingressos?

Cada retallada empitjora els comptes públics, degut al doble efecte de la caiguda de la recaptació i l’increment en la despesa d’atur. Cada lloc de treball reduït al sector públic suposa una pèrdua d’entre 1’15 i 1’30 de llocs de treball perduts i un empitjorament dels comptes públics d’entre el 50% i el 75% de l’estalvi pretès, com explicava en Lluís Torrent en una recent compareixença al Parlament.

Amb l’ajust dur, amb les retallades es fa patir a la gent, al país, i es deprimeix l’economia. I per això cal abandonar l’ortodòxia l’acompanyarem, per anar a Madrid i a Brussel·les a dir: retallar en un escenari de recessió és un pecat. A no ser que vulguem entrar en l’esperit de fracàs de Grècia. Quant més es retalla, més recessió econòmica, i al final menys ingressos i manteniment del dèficit.

Fa un any li vam dir al Govern que el repartiment del dèficit entre Estat i Generalitat era arbitrari, que calia un repartiment que tingués present que la Generalitat s’encarrega de la salut, de l’educació o de les polítiques socials. Si les CCAA tenen una proporció de despesa superior  a la de l’Estat no pot ser que les CCAA no puguin assumir el dèficit que assumeix l’Estat.

Però fins ara, l’obsessió del Govern ha estat presentar-se com el més avantatjat de la classe, el que ajusta més, a costa de molt patiment. I lamentablement, fruit d’aquella obsessió,  quan alguns li vam dir, que anessin vagi a Madrid a dir que el repartiment del dèficit és arbitrari i injust, que ens tindria al seu costat, ni ens va escoltar. Era més important complir amb la irracionalitat dels mercats que amb la gent per la que diu governar.

Ara, malauradament, el Govern d’en Mas, en el debat sobre el dèficit arriben tard i amb el pas canviat. Van ser els primers en pujar al carro de les retallades, i veient els nous anuncis, baixant més el sou dels empleats públics, pretenen ser els últims en baixar del baixi del tren de les retallades.

Ara, més que mai, caldria que el govern es plantés. I no per la minúcia de dues dècimes. Cal que es plantin per dir que el dèficit es reparteixi en funció de la despesa de cada administració. Cal que es plantin per dir que els  ajustos s’han de fer condicionats a dues condicions: que hi hagi un escenari de creixement i en segon lloc que es generi ocupació. En recessió no es pot retallar, perquè deprimeix l’economia, fa patir a la gent, i desestructura a la societat. Necessitem una moratòria en els objectius del dèficit a no ser que el vulguem es que tot  plegat acabi precipitant-se cap a un precipici total.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s