1ª Intervenció al Ple sobre la Reactivació Econòmica

p { margin-bottom: 0.21cm; }

Intervenció per explicar els motius pels quals vam demanar un ple extraordinari sobre les retallades del Govern:

1. Saben per què vam demanar aquest debat monogràfic? 
 

– Les retallades estan esdevenint estructurals i no només conjunturals, afectant greument al model de benestar i la cohesió social.
– Les retallades són injustes, però a més són inútils. lluny de reactivar l’economia, el que fan es enfonsar-nos més al pou
-Vam demanar el debat perquè entenguin que parlar del país, de la nació, és parlar de la seva gent.
– Vam demanar el debat perquè li posin rostre i entenguin que significa que representa que les llistes d’espera hagin augmentat un 42%.
Ha de servir perquè entenguin que no es pot fer mes amb menys, quan el curs que comença amb 21.000 alumnes més i amb 1.000 professors menys a l’escola pública.
Vam demanar el debat perquè li posin rostre a les conseqüències de disminunir els recursos que es destinen a beques menjador quan hi ha famílies que a casa no poden donar tres àpats diaris als fills.
Estem avui perquè s’entengui que quan l’atur està pels núvols, l’atur juvenil supera el 50%, i milers de famílies es queden sense cap tipus de prestació, no es pot retallar la RMI, deixant milers de persones a la intempèrie.
Vam demanar el debat perquè responguin a la gran pregunta. Les retallades, no tenen prou elements com per pensar que deprimeixen l’economia?
– Vam demanar el debat monogràfic perquè cada cop és més la gent que està convençuda que retallar no és el camí. President, no oblidi que la gent que va fer la vaga general, que la gent que va sortir al carrer ho va fer també contra les retallades i no només contra la reforma laboral.
No pot fer com que no ho sent, no pot dir ni creure que no va amb vostè.
La seva obligació és donar respostes, oferir solucions i fixar un horitzó d’esperança per sortir de la crisi.
1er presentin el seu model
2on responguin a la gran pregunta: les retallades ens fan sortir o ens enfonsen més en la crisi.
I un cop dit això els proposem que aprofitin aquest debat per solemnitzar un gir radical en unes polítiques que s’han allunyat de la concertació social, i que només han buscat un marc per un major conflicte social.
1er presentin el seu model
Perquè l’apliquen però no l’expliquen. El Govern està introduint canvis fonamentals en els sistemes de benestar i cal que la societat sàpiga on anem i quin és el seu model.
Un model que es pot intuir escoltant algunes declaracions de Conseller.
Els consellers fan declaracions: Boi Ruíz, “no hi ha un dret a la salut, perquè aquesta depèn del codi genètic que té cada persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits, que és el que seria l’ecosistema de la persona”, “la salut és un bé privat que depèn d’un mateix, i no de l’Estat”, o dient que vol un model d’asseguradores sanitàries com l’holandès.
Després el conseller Mas Collell remata i diu que “els serveis universals no són sostenibles”, o ahir comença a donar consells sobre com s’ha de retallar.
L’Estat del benestar no ha estat el causant de la crisi. Però el seu missatge és clar: l’Estat del benestar no és sostenible.
Els emplacem a que expliquin si la seva proposta és la d’un sistema de benestar que no sigui d’accés universal (amb sistemes d’assegurament per exemple en la sanitat, com Holanda) o de limitació de les prestacions a les rendes més baixes), amb mercantilització o col•laboració públic privat, amb elements de privatització o amb diverses fórmules de copagament (ja hem començat amb l’euro per recepta).
Les barreres d’accés als serveis públics com el copagament, porten a la dualitat, com ja passa amb les escoles i comença a passar amb la sanitat. Però si això és el que ens proposen tinguin la honestedat democràtica d’explicar-ho.
El nostre parer és que no podem permetre uns serveis generals, bàsics i escarransits per la majoria i uns serveis millors pels que s’ho poden pagar: dobles llistes d’espera, serveis complementaris, incorporant l’ànim de lucre.
Nosaltres li diem que no estem d’acord. I creiem que si vostès fan el debat obert i sense trampes, es trobaran que la majoria del país no ho vol.
2on Responguin a la pregunta. Les retallades, ens ajuden a sortir de la crisi, o la seva magnitud ens està enfonsant encara més?
Tenim prou elements com per poder afirmar que quan més es retalla, més s’afecta al consum, i més empreses acaben per tancar, i més atur es genera, i menys recursos tenim, i més pobresa es genera.
Perquè Quin és el problema: la política pròpia del Govern i que ha assumit de forma entusiasta i ara tímidament crítica la política d’estabilitat de Brussel•les i Berlin. Una política irracional, que no funciona, i que és profundament injusta.
Una política que primer l’aplaudien. Que ara la venen com una imposició. Però que és fruit de la voluntat de les seves famílies polítiques. Que els representants de CiU, PP, i sovint alguns socialistes han avalat. Unes polítiques que estan suposant un autèntic suïcidi econòmic.
Vostè parla sovint de les hipoteca. Però només parla d’una. De la hipoteca financera. Però sempre se n’oblida d’altres dues. I sovint se n’oblida de la hipoteca social. Les desigualtats socials acaben sortint cares, menys escoles, menys prestacions, menys habitatges socials, en definitiva menys oportunitats, s’acaba convertint en més policia i més presons. I de la hipoteca ambiental (un país q no ha previst canvi model energètic, canvi climàtic, destrucció del territori…).
3a. Un debat per solemnitzar un canvi de rumb en les seves polítiques

Fins ara, tenien l’opció del pacte, del diàleg i l’acord, però han optat per un altre camí. Imposar. No dialogar i retallar. Han optat per la via d’una major conflictivitat social. Doncs bé, per això cal també aquest debat, perquè escolti, dialogui i pacti.
És hora de governar per la gent. El debat el dona una magnífica oportunitat per solemnitzar el canvi de rumb. Cal que el president de la Generalitat deixi de retallar i digui al Govern de l’Estat i a Brussel•les que ja n’hi ha prou, que s’han de plantar, que en plena recessió no es pot reduir el dèficit del 8% al 5,3% i l’any vinent al 3%.
I no ens digui que plantejar una altra política és impossible perquè la UE ho ha decidit, perquè així també serà impossible plantejar el pacte fiscal o l’Estat propi.
Avui a França pot guanyar una esquerra que amb diferents candidats, Hollande, Melenchon o Eva Joly , està dient això.
Hi ha alternativa. Fins i tot en l’estret marge de la política europea hi ha dos models de gestió de la crisi:
-Un és el que vostès han practicat fins ara; l’austeritat destructiva com a única política: retallar la despesa i incrementar ingressos indirectes;
– L’alternativa és una política equitativa que estimuli l’economia per crear ocupació amb un pacte social per fer front a la crisi; redistribuint l’esforç fiscal i l’impacte de l’ajust pressupostari de forma equitativa.
Si hi ha menys ingressos cal reduir la despesa però han de fer-ho sense posar en risc ni la protecció social ni la recuperació econòmica, reduint els ingressos en allò que ens fa més ineficients energèticament.
Qui creu en el servei públic està disposata racionalitzar l’administració però no a retallar de forma indiscriminada.
Retallar o redistribuir tant els costos de la crisi com la riquesa? Aquesta és la qüestió. I el problema és que el marge existent el Govern de la Generalitat no l’ha aprofitat, i no per raons econòmiques sinó ideològiques. L’exemple més evident és la supressió de l’impost de successions. No hi ha exemple més clamorós de política classista. Les rebaixes d’impostos a les rendes altes, les retallades a la majoria.
O un altre exemple de classisme, es persegueix als defraudadors de la PIRMI castigant totes les persones que la perceben l’estiu passant bloquejant els pagaments i posant una ombra de sospita sobre aquest programa. I en canvi ni una paraula, ni una iniciativa, ni una proposta per combatre el frau fiscal.
En un context com l’actual ha d’haver-hi canvis. Però els canvis han d’encaminar-se allà on tenim problemes. En el model de producció i de consum, entre altres coses per la propera crisi energètica. Això fa molt temps que ho diem. L’austeritat ha de ser també un principi de la gestió pública. Però no la seva austeritat.
La base són les polítiques social, per això no es poden retallar. Perquè una societat cohesionada surt millor de la crisi. I aquestes polítiques són responsabilitat de l’administració, però també del teixit associatiu.
I la sortida de la crisi la podem definir des de la base de la defensa del bé públic, del comú. I això es pot fer des l’empresa, des del sector públic i des de l’economia social. Però des de la premissa qe cal pacte i redistribució dels esforços, i no el que vostès han fet fins ara.
Per això proposem un seguit de mesures que s’haurien d’acordar en el marc d’un pacte per una sortida solidària a la crisi amb els agents socials:
1– Un pacte social per una sortida solidària a la crisi. Convocar una taula de diàleg als agents socials (empresaris, sindicats, forces polítiques, sector social…) per acordar un pacte solidari per sortir de la crisi que inclogui les mesures fiscals, les prioritats de l’ajustament pressupostari i de dinamització de l’economia, i que tingui el combat contra la pobresa com a gran prioritat.
I aquest marc constitueixi taules sectorials, per exemple, de la sanitat per acordat les mesures de racionalització de la despesa sanitària i de millora de la gestió de la sanitat pública. 
 
2– Cal un pacte fiscal de rendes. Una política fiscal per garantir la sostenibilitat dels comptes públics:
Nou impost de successions, que recuperi l’impost, i que transitòriament recuperi el darrer tram de la reforma que va impulsar el govern d’entesa.
Augment impost patrimoni.
Impost sobre les grans fortunes.
Fiscalitat verda, amb un impost sobre l’energia nuclear.
I sobretot, un Pla contra el frau fiscal.
3– Impulsar un canvi del model productiu: pla de l’energia, pla per l’economia verda, mantenir despesa en R+D+i.

Aquest debat els està donant una magnífica oportunitat per solemnitzar un canvi de rumb. Perquè el seu ajust pressupostari està afectant a la viabilitat del país i de la seva gent.

Naomi Klein diu : “Els qui s’oposen a l’Estat de Benestar mai perden l’oportunitat d’una bona crisi.”
Segur que vostès s’autoubiquen en la categoria d’aquells que diuen que el defensen. Ho veurem en la resposta.
Però si ni tan sols avui, ni amb la que està caient, ni després de l’evidència que només retallar no funciona són capaços d’esmenar ni una mica la plana,
Si vostè ens diu que el seu camí és un camí de no retorn, no és reformar, és deformar. Si les decisions que es prenen posen en qüestió el model català, està obligat a consultar aquest canvi de model.
No li demano que comparteixi amb nosaltres el model social, però sí que li exigim que respecti un mínim sentit democràtic. Vostès no portaven al programa el que estan fent, ni ho va dir al debat d’investidura. Si tant convençut està del camí, que tingui l’aval dels ciutadans. si és raonable preguntar pel pacte fiscal és just que preguntin si volem un nou pacte social.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s