Amb el dret a decidir no s’hi juga

És el dret a decidir negociable, com a contrapartida del suport a una investidura? O hauríem d’aïllar-lo de la investidura i situar-lo en el marc d’un gran acord a favor del dret a decidir que permetés sumar voluntats entre forces polítiques i molt més enllà d’aquestes? Crec que la resposta és força òbvia. Però la qüestió és, si això és així, perquè no ho estem fent de la millor manera possible?

En els darrers mesos, el dret a decidir ha estat subjecte de múltiples instrumentalitzacions. La primera d’elles, la del President de la Generalitat, volent fer de l’exercici d’un dret un acte d’adhesió personal i intentant treure’n profit. No crec que tot plegat hagi beneficiat el procés. És cert que avui el Parlament té 1 diputat més que dels que tenia a favor del dret a decidir, però també és veritat que mai havíem tingut un parlament amb 28 diputats obertament espanyolistes o unionistes com ara passa.

Ara, després de les eleccions, podríem entendre que el dret a decidir, per poder exercir-lo, hauríem de fer el procés carregant-nos de raons i de legitimitats. I això necessita temps – en el transcurs d’aquesta legislatura – i intentar sumar el màxim de voluntats. El segon lloc necessita d’una agenda social paral·lela, la social. Hi ha qui havia teoritzat que en una profunda crisi social moltes persones s’acabarien adherint al projecte independentista com a millor sortida econòmica. Crec que els resultats demostren que això no és ben bé així, per les incerteses que tot procés d’aquestes característiques provoca i que alguns s’encarreguen d’explotar.

Avui necessitem desplegar un acord a favor del dret a decidir que el primer que faci és carregar-nos de raons, un consens que busqui crear consensos, entre formacions polítiques però també amb organitzacions socials i sindicals, desplegar en paral·lel una potent agenda social, evidenciant que el projecte de país va associat a un model de societat que lluita contra la desigualtat.

Però lamentablement, de la mateixa manera que el dret a decidir ha estat objecte d’un intent d’instrumentalització, tinc la impressió que aquest exercici l’acabarem degradant si el dret com a tal és objecte d’una negociació per donar suport al Govern. No havíem dit que era molt més que això? És un problema de dates – entenent que hi ha un compromís d’exercir-lo aquesta legislatura – o el problema real és com fem el procés? I si ens carreguem de raons i així es sumen el màxim de voluntats? Tinc la impressió que estem atrapats en una doble debilitat. La primera d’elles, la debilitat del mal resultat de CiU. Però aquesta debilitat ha situat la centralitat de l’exercici del dret a decidir en el Parlament i no en el si del Govern. I l’altra la debilitat de la incomoditat d’aquells que els hi costa donar suport a CiU, un suport que segur que no el vol dilatar en excés.

Potser per això, per la necessitat d’escurçar-ho en el temps, ara el debat és més la data que el com ho fem. Però el problema és que la suma de totes dues debilitats, ens estan portant a un procés mal fet. I cal recordar que pel país seria tant negatiu no fer el procés del dret a decidir així com també que l’acabem fent malament, frustrant el seu exercici posterior per moltes generacions futures.

És per això que m’agradaria fer un prec; que negociïn tot allò que creguin oportú, però que el dret a decidir no sigui momenda de canvi  i que encetem un procés, un acord nacional pel dret a decidir, on estiguem tots els actors, els polítics i socials.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s