Continuem navegant… cap a enlloc (amb els pressupostos prorrogats)

Aquesta setmana fa tres anys, de l’inici de la política d’austeritat que ens havia de treure de la crisi. Ho va anunciar Zapatero el 10 de maig de 2010. En Mas va ser un dels màxims exponents. I el va seguir Mariano Rajoy. Mil dies després, les conseqüències són catastròfiques. Empobriment generalitzat. Atur desbocat. 1 de cada 4 catalans estan a l’atur.  Degradació dels serveis públics. Degradació de l’economia.

Fa cinc mesos Artur Mas, va anunciar per primer cop una política d’ingressos que encara no s’ha materialitzat. Fos per debilitat o per convicció, en l’inici d’aquesta legislatura va anunciar el que dos anys es va negar a fer. I alguns ho vam celebrar com una bona notícia. La pregunta és, quan ho aplicaran? Quan modificaran l’Impost de Successions i Donacions, quan canviaran la Llei d’Estabilitat Pressupostària? Quan convertiran ICF en una banca pública, com es van comprometre? Hem perdut dos anys e

Tres anys després de l’inici de les polítiques d’austeritat, es tracta a més de definir una estratègia per tombar l’austericidi que marca Brussel·les i Madrid (i que fins ara vostè havia compartit). El pressupost que el país necessita és aquell que aprova la Renda Garantida de Ciutadania per les famílies en situació de pobresa i pobresa extrema. El dels recursos pels nens que han quedat desprotegits per la reforma del PIRMI. El pressupost que el país necessita és el que no expulsa als universitaris fills de treballadors de la Universitat per l’augment de les matrícules. El que garanteix que una baixa es cobreixi no degradant l’escola dels nostre infants.

I sobre tot, el pressupost que necessitem és el que inverteix i genera ocupació. No el que continua retallant i és font de creació d’atur, i de patiment. El que entén que en un país normal, abans que un objectiu de dèficit arbitrari i inútil són els 902.300 aturades i aturats que hi ha al país. Fem el Pressupost que el país necessita, sent aquest el primer instrument per dir que a Catalunya el Govern no aplica l’eutanàsia de l’austeritat, sinó que vol forçar un canvi.

Prou que sabem de les nostres debilitats. Però és hora que sapiguem de les nostres fortaleses. Ni Espanya pot deixar caure Catalunya. Ni Europa pot deixar caure a Espanya. Perquè uns i altres caurien amb nosaltres. L’altra opció, el de continuar com fins ara, està ple de certeses.  Retallar 3.000 o 2.000 milions, o aplicar la pròrroga que significa retallar com mai, ja sabem on ens porta, a continuar instal•lats en l’espiral d’empobriment. Enguany, el següent i l’altra.

Decidir, és també tornar a recuperar el sentit de la política. Que no és canviar de Governs, sinó poder canviar les polítiques. I demanar exercir el dret a decidir, però en canvi, dir que en política econòmica el que fem és el mateix, és un exercici d’hipocresia. La única manera de canviar un disbarat, les polítiques d’austeritat, és plantar-se. 

Com s’explica que  volem exercir el dret a decidir, i el primer instrument que tenim per defensar els drets de la nostra gent, resulta que el que fem és acatar unes polítiques que estan portant al país a la ruina econòmica, social, humana i moral?

Als carrers de Lisboa aquests dies s’escolta “O povo é quem mais ordena”. El que poble és qui governa. Doncs bé. Es tracta d’obeir al poble. Presentar que el pressupost que el país i la societat necessita i forçar les coses.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s