No estem sortint de la crisi malgrat el què diguin

Estem començant a sortir de la crisi. Això és el que repeteixen com un mantra. I no ho fa només qui governa. Ho fan especialment les elits econòmiques del país. Les grans empreses i corporacions que insisteixen que aquest és el camí. Així, el Consejo Empresarial para la Competititvidad, que agrupa a les principals empreses espanyoles, explica en un document en que es fonamenta la sortida de la crisi; una profunda devaluació interna. Així, a la pàgina 41 del document podeu llegir com “la tasa de crecimiento de los salarios nominales se ha reducido 5pp desde la entrada en vigor de la reforma mostrando en la actualidad una tasa de crecimiento cercana a cero”, per després afegir que segons un estudi presentat per Mercer “España seguirá presentando uns incrementos salariales en el rango inferior de todos los países europeos y este aumento será en 2013 menor al de 2012”.  El document és extens en dades quan explica que la OCDE afirma que 1/3 de les empreses han revisat a la baixa els sous dels seus treballadors.
La sinceritat és un valor. L’elit empresarial ho diu clarament. Estem sortint de la crisi a partir d’una reducció de salaris sense precedents. I ens anuncia (pàgina 66 del document) que de seguir aquesta tendència els costos laborals augmentaran a l’Estat quatre vegades menys que a Alemanya i el Regne Unit, la meitat que a França, per acabar d’afegir que els costos laborals dels nostres universitaris són extraordinàriament més baixos que els països del nostre entorn.
El document és aclaridor: som el país europeu on més s’ha incrementat des dels 90 fins 2012 el marge empresarial per treballador, mesurat com a la diferència entre allò que s’ha produït i el cost per treballador. I segons la Comissió Europea serem aquells que més continuarà incrementant aquest marge empresarial.
És a dir. No ens en sortim de la crisi. Un dels problemes que tenim és que estem davant d’una de les societats amb major nivell de desigualtat de la UE – després d’Estònia –  i la proposta que ens fan és continuar incrementant la desigualtat. La gran paradoxa és que és possible que a aquestes grans empreses els hi vagi prou bé. Era prou il·lustratiu veure com el Santander ha obtingut més beneficis en sis mesosaquest 2013 que en tot l’any anterior. Però el problema és que aquestes grans empreses se’n surten pel seu accés al crèdit, als mercats internacional, i a uns treballadors més barats.
Terribles conseqüències. El problema és que aquesta estratègia, marcada per les elits extractives, per moltes de les empreses que basen la seva hegemonia amb legisladors que governen a favor seu, suposa una multiplicació del patiment com mai. En primer lloc perquè el salari més baix suposa un vida molt més dura en molts casos, amb un percentatge de treballadors pobres que s’afegeix a la pobresa severa dels que no troben feina i se’ls acaba la prestació. I en segon lloc perquè acaba suposant una contracció del consum que acaba enfonsant a tota la petita i mitjana empresa. De fet, les dades del INE sobre consum familiar expliquen com el consum en vehicles, roba, restaurants, menjar es redueix de forma dràstica. Mentre s’incrementa el consum en aquelles prestacions que es desregulen encara més o privatitzen: amb increments sobre l’educació, la salut, el transport, fins arribar a un increment del 254% en el preu de l’electricitat.
La conseqüència de tot plegat, del que tècnicament anomenen devaluació competitiva, i que acaba sent una devaluació sense precedent de les nostres vides: patiment. Una acceleració enviant-nos a velocitat de vertigen cap a les condicions de país perifèric i un canvi en l’estructura social del país, fent que el gruix de la gent es divideixi entre pobres i molt pobres.
Diria que l’alternativa per dir-los que el que cal és que aquest tros del país que mai hem repartit es reparteixi. No és tant difícil. I que és fruit d’aquesta redistribució com podem invertir en serveis públics, educació, renovables, R+D+I. Però perquè això sigui possible ens cal recuperar la democràcia. I que no la puguin segrestar amb la compra de voluntats o amb governs titelles que el que fan és seguir-los, fil per randa, l’argumentari a unes elits que estan deixant el país als ossos. Però aquest és el debat de l’estratègia política per veure com ens fem respectar primer, per després guanyar. Això, dona per una altra entrada al bloc, i si us sembla d’això en parlem un altre dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s