Reflexions entorn a l’assassinat de Puig Pidemunt (i Carrero, Valverde i Numen Mestre)

Aquest 17 de febrer fa 65 que fou assassinat Joaquim Puig Pidemunt, director de la revista Treball, capçalera del PSUC i escrita en català. Amb ell, foren assassinats Angel Carrero, Pere Valverde i Numen Mestre.
Quan s’explica la història acostumen a copar el major protagonisme certes personalitats destacades, i recordem sempre les grans fites polítiques que permeten distingir amb facilitat l’assoliment dels avenços socials i democràtics. Però aquesta història és venuda com un procés natural, com si el progrés caigués com a fruita madura. Com si fos una mera qüestió de temps. Des d’aquesta perspectiva les víctimes, tots aquells homes i dones, que van perdre la vida, o la llibertat, o la seva llar per marxar a l’exili… queden com a danys col·laterals, irremeiables, inevitables, invisibles.  Però avui, si hi ha una connexió entre l’avui i la i la Generalitat republicana és per moltes d’aquestes persones, pel pont que molts d’ells van representar. Uns ponts dinamitats, invisibilitats, que van permetre la continuïtat de tantes coses.

Primo Levi explica que una noia li va preguntar, després de sentir el seu testimoni, què podien fer ells, els oients, per honorar la seva memòria. Levi va respondre “els jutges sou vosaltres”. Sí, els jutges som nosaltres perquè sense memòria de la injustícia no hi ha justícia possible. Sense memòria el crim desapareix. Això ho saben molt bé els dictadors que s’esmercen en esborrar les petjades, en treure-li importància com si fos una cosa inevitable donades les circumstàncies, o en aprovar lleis d’impunitat o de punt final. Com ens diu el filòsof Reyes Mate, la forma més perversa d’oblit consisteix en privar de significació i d’actualitat a la injustícia passada.

Així, la memòria és imprescindible. Però no és suficient. “La memòria obre expedients que el dret considerava arxivats” deia Walter Benjamin, una altra víctima del nazisme que va morir fugint de la seva persecució. De moment recordar-los és la única manera que tenim de fer-los justícia. Però no ens conformem amb això.

Aquest és el sentit d’haver recorregut a la justícia Argentina, els 4 casos abans citats, acompanyat la mort de 47 companys més del PSUC i CCOO. Haguessin hagut de ser els tribunals de l’Estat espanyol els que impulsessin aquesta tasca, però el marc legal i la manca de voluntat del govern de l’Estat i de determinats sectors judicials no ho ha fet possible i, quan s’ha intentat, s’hi han posat tots els obstacles imaginables.

Aquells no van ser crims contra militants del PSUC o de CCOO, o d’altres organitzacions. Ni tan sols van ser crims de ciutadans catalans o espanyols. Van ser crims contra la humanitat, i aquests crims no prescriuen mai, ni entenen d’afiliacions, d’ideologies, de nacionalitats ni de fronteres. Reclamar que es faci justícia és un deure, hauria de ser un deure, de tota persona que es consideri demòcrata i compromesa amb els drets humans.

Dit això, és vigent encara la seva lluita? Jo diria que més que mai. En aquesta Europa, fundada en l’antifeixisme i arrelada en el benestar. I ho escric conscient que no hi ha res irreversible. La importància de lluitar contra el feixisme continua present avui. L’extrema dreta creix a Europa mentre els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat s’ofeguen dins d’Europa, quan es retallen drets i benestar. I s’ofeguen literalment fora d’Europa, a les seves fronteres, a les costes de Ceuta o de Lampedusa.

Cal recordar que la UE es funda, té les seves arrels, en la lluita antifeixista. L’experiència del nazisme, de la 2a Guerra Mundial, i l’Europa en cendres que queda després, acaba per posar en evidència la importància d’una unió que garantís la pau, la democràcia i el progrés social i econòmic. Avui que els seus objectius fundacionals es difuminen: Europa imposa retallades, imposa dolor, imposa desmantellar l’Estat del Benestar, imposa governs tecnòcrates, imposa reformes constitucionals en benefici dels mercats… No és casual que aquesta situació estigui coincidint amb l’increment de l’extrema dreta, del neofeixisme, de la xenofòbia, a tota Europa.

Diguem-ho clar: perquè avui la dreta és majoria a la UE i al nostre país, a Catalunya i Espanya. Una dreta que, d’una banda, aplica el seu programa econòmic, i per l’altra mai va creure en el seu paper polític. Una dreta que incorpora el discurs de l’extrema dreta en temes com la immigració, i que el fomenta amb polítiques repressores de drets i llibertats, com la reforma de l’avortament o del codi penal.

Quan la democràcia, la justícia social i la solidaritat es debiliten, l’extrema dreta creix. Això és el que passa quan el poder econòmic és omnipotent. Aquesta és una evidència de la història. Igual avui com als anys 30.

No podem oblidar les lliçons de la història. I tenim el deure de treballar ja per recuperar el somni europeu que van forjar els lluitadors antifeixistes. Avui toca una nova solidaritat entre pobles contra l’enemic comú que representa la dreta neoliberal i el poder econòmic financer. Classes populars d’aquí fins a Grècia, però també d’Alemanya, França o Suècia. Unides per rescatar Europa de les mans dels mercats, per construir una nova aliança d’esquerres, un nou front popular de tota l’esquerra alternativa, roja i verda, que permeti liderar una alternativa social i econòmica. Que respongui a les expectatives de la ciutadania i no dels mercats.   

Els drets i les llibertats de les que gaudim avui són una conquesta que va costar molt de patiment, moltes lluites, i molt de sacrifici aconseguir. No són pas un regal. Cap avenç social s’ha aconseguit sense lluita, al carrer i a les institucions. Jo faig meu el llegat d’aquella gent del PSUC. Nosaltres som també, d’esperit, de tradició, pel seu llegat que fem nostre, gent del PSUC. I com ells, i amb ells, compartim uns mateixos ideals. I també un mateix compromís d’activisme, de militància. El seu record desmunta qualsevol temptació de creure que no es pot fer res, que no hi ha alternativa, que no val la pena lluitar.  

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s