Venim de lluny i anem més lluny encara (la banca i la doctrina Botín)

Venim de lluny i anem més lluny encara. Amb aquest article inicio una sèrie d’articles que expliquen la feina de denúncia i de proposta articulada durant molt temps. Venim de lluny, amb feina feta i acumulada. I anem més lluny encara perquè projectem aquesta feina a allò que volem construir. En aquest cas per parlar de la doctrina Botín i la relació entre justícia i poder financer.

Fa relativament pocs dies, l’advocat defensor de la Infanta Cristina, Miquel Roca, va recórrer a la doctrina Botín per excusar de tota responsabilitat a la seva defensada. Una doctrina per la que es va excusar de tota responsabilitat al poderós banquer que dóna nom a la doctrina pel cas de les cessions de crèdit. Segons el jutge, l’acusació l’havia de realitzar una part directament afectada i tractant-se de diners evadits a hisenda l’acusació havia de venir per part del Ministeri Fiscal o de l’advocat de l’Estat.
Anem a pams.

El cas de les cessions de crèdit és un dels casos que expliquen la connivència entre poder i banca. I la doctrina Botín expressa fins on arriben els tentaclesdel poder. Així, les cessions de crèdit foren un instrumentcreat a principis dels anys 90 en el que l’increment de patrimoni garantia total opacitat. El Santander entre els anys 1987 i 1991 va comercialitzar els contractes de “nua” propietat, o cessions de crèdit, productes que permetien als clients del bancs evitar el pagament de retencions a Hisenda. Així, es van fer prop de 45.000 operacions i es van captar fins a 2.400 milionsd’euros de l’època, amb un frau de més de 43 milions d’euros. Però quan es va demanar informació el banc va donar alguns noms ficticis.

Un cop Hisenda detecta el producte comença a investigar. Però després de sol·licitar la informació al Santander es troben amb una actitud obstruccionista. És aleshores quan comença a actuar  la Fiscalia, i l’any 1995 el servei jurídic de l’Estat actua contra la petició de sobreseïment del banc.

Tot d’acord amb el que estava previst. Una entitat defrauda a hisenda. Els inspectors ho detecten. L’entitat no col·labora i l’advocat de l’Estat i la fiscalia actuen. Tot segons el que estava previst fins que el fiscal general en cap de l’Audiència Nacional, Eduardo Fungairiño, canvia el criteri de la Fiscalia i amb ell el de l’advocat de l’Estat. És aleshores quan el partit que avui represento, i que aleshores representava Joan Saura, va decidir personar-se com acusació particular en el cas de les cessions de crèdit perquè el cas romangués obert. Va seraleshores quan l’oposició va acusar al ministre Rato i al fiscal Fungairiño dedefensar no els interessos detots sinó els interessos d’una entitatbancària.  Després reiterats informes van avalar la responsabilitat de l’equip directiu del Santander i al juny del 2003 s’obria el judici oral.

Poc temps després, el 3 de novembre de 2004, en sessió plenària, després d’haver-ho demanat privadament isense rebre mai cap resposta, jo ja li demanava al Ministre Solbes que l’advocat de l’Estat fes reserva d’acció civil –és a dir, que es personés per poder rebre els diners en cas de condemna- i que tornés a perseguir els instruments que permetienel frau (debat a la pàgina 46). El 23 de novembre, es votava la moció que demanava la personació de l’advocacia de l’estat. Literalment la moció deia ”Dé instrucciones a la Abogacía General del Estado para que acuse y haga reserva de acciones civiles en el caso de las cesiones de crédito del Banco de
Santander”. Però la nostra moció es va perdre amb els vots contraris de PSOE, PP i CiU (debat de la moció: pàgina 61)

De forma gens sorprenent, el debat no va tenir cap transcendència mediàtica. Eren aquells moments on pocs, molt pocs, denunciàvem als banquers, i, perquè no dir-ho, el paper de denúncia es deixava a una minoria, sovint silenciada. No va sortir ni tan sols un breu, davant del que a ulls de molts era notícia: en contra del que havien dit i expressat els portaveus socialistes fins al moment, el primer Govern Zapatero s’inhibia en la defensa dels interessos del l’erari públic, no fos cas que molestessin a algú.

Finalment, 3 anys després, el 17 dedesembre de 2007 es dictà sentència. No es va discutir que el que estiguéssim denunciant no fos veritat. Es va optar per establir límits a l’acció popular. No només aconseguien absoldre el Santander i el seu equip directiu, sinó que limitaven poderosament el poder de l’acusació popular.

Aquests dies, quan llegeixo que l’advocatMiquel Roca pretén que se li apliqui la doctrina Botín a la Infanta Cristina per exonerar-la de tota responsabilitat, no me’n puc estar de recordar com es creà una doctrina per exonerar de responsabilitats penals a Emilio Botín, i de lamentar que si el govern socialista hagués estat a l’alçada de l’exigència democràtica al novembre del 2004 no només haguéssim perseguit eficaçment el frau sinó que a més haguéssim evitat que limitessin el paper de l’acusació particular.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s