Democràcia econòmica versus “capitalisme dels amiguets”

Capitalisme dels amiguets, així va definir Ernesto Ekaizer el model en el que vivim davant la Comissió Pujol. Un model on es generen certes relacions entre polítics i empreses, les grans corporacions, quan aquestes necessiten determinades coses saben a qui acudir, i quan els polítics necessiten diners també saben a quina porta trucar. S’explicà que és a Catalunya on el model de corrupció s’ha perfeccionat més des d’un inici, relacionant-se poder i estructures de poder.

Però si aquesta és la to6ffe1-10418418_925558440818235_1796547305068979259_nssuda descripció de la realitat d’experts, analistes, i alguns – massa pocs encara – grups polítics, són molts els que han volgut situar aquest capitalisme d’amiguets com una qüestió del passat mentre ara ens diuen que són l’administració més transparent o intenten situar-ho com una pràctica molt espanyola.

La realitat ha volgut que amb el Pla Juncker ens haguem trobat amb l’exemple paradigmàtic d’un model de “capitalisme d’amiguets” protagonitzat per l’actual Govern d’Artur Mas.

El Pla Juncker és un pla d’inversió que pretén mobilitzar 315.000 milions d’inversions privades a partir de 21.000 milions d’euros de diner públic europeu en forma de garanties. D’aquest pla ara toca que cada estat membre faci una llista amb peticions de projectes per presentar. La petició espanyola que ha fet el Govern Central reclami projectes per valor de 52.971 milions d’€. En paral·lel, el Govern Rajoy, de forma maldestre, va instar el 7 de novembre a les CCAA a presentar el seu llistat.

I com ho ha fet el Govern de CiU, l’autoproclamat més transparent dels governs? Ha decidit fer-ho sense cap debat ni transparència. Ha proposat un grapat d’inversions amb opacitat absoluta. Per determinar aquest llistat s’hauria d’haver adreçat a actors socials i econòmics. Però no ho ha fet. Han tirat de telèfons i de contactes. Per tan a l’opacitat se li suma l’arbitrarietat. I així, es reprodueix a Catalunya, el capitalisme d’amiguets, un model on es generen relacions entre polítics i grans corporacions, i quan aquestes necessiten determinades coses saben a qui acudir, i quan els polítics necessiten diners també saben a quina porta han de trucar. Així, la proposta va associada a inversions de centenars de milions vinculats a Endesa, Indra, Vodafone i Telefònica entre altres.

Com gairebé sempre, l’opacitat i l’arbitrarietat juga a favor d’aquelles grans empreses i corporacions que ostenten una posició de domini en multitud de sectors ignorant i marginant el teixit productiu de petites i mitjanes empreses, amb molta més capacitat de generar ocupació i d’innovar i millorar el teixit productiu del país. Un Govern que diu treballar per la petita i mitjana empresa però que es relaciona a la perfecció amb les empreses que apareixen com a principals portadores en donacions, amb vincles i portes giratòries i estrets vincles amb qui avui – i gairebé sempre – ha ostentat el poder.

Davant d’aquest fet però no només cal denunciar, que també. Cal dir que hi ha alternatives. I aquestes passen perquè la democràcia arribi a les decisions econòmiques. Avançar cap a una democràcia econòmica que permeti que les orientacions econòmiques es prenguin en funció de l’interès general, i no en funció de l’interès particular.

Decidir un volum tant gran d’inversions públiques a Catalunya, que poden comportar la definició de molts llocs de treball, d’un model productiu i d’un impacte en el territori amb infraestructures de calat mereix, com a mínim, un debat obert, transparent, amb molta més democràcia que la que ha fet el Govern d’Artur Mas i amb la implicació i participació dels agents econòmics, socials i polítics del país.

L’enyorat Miquel Caminal escrivia a l’any 2007 que “la desigualtat és consubstancial al capitalisme de la gran corporació. I l’única via per combatre-la és la democràcia econòmica. Política i economia van juntes, no hi ha una sense l’altra. Però la política ha de fixar les finalitats i l’economia posar els mitjans. La democràcia política exigeix la democràcia econòmica. En cas contrari, anem cap al debilitament de les nostres democràcies”. I del que es tracta avui és de crear els mecanismes, els contrapoders, i l’hegemonia social, política i cultural perquè democràcia i economia vagin de la mà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s