Quins projectes comuns?

Ahir vaig participar a la taula rodona que organitzava l’UPEC titulada “Quins projectes comuns?”. Vaig compartir taula amb Joan Josep Nuet, Gemma Ubasart, Miquel Iceta, Quim Arrufat i Oriol Junqueras. Us deixo les notes que vaig fer servir en la meva intervenció inicial: 

 

Abans de parlar de futur i dels “projectes comuns” vull parlar  esquemàticament de l’anàlisi de la realitat, de la diagnosi que faig i que fem a ICV i vull compartir.

Fa dos anys a Viladecans, en l’Assemblea Nacional, a ICV vàrem veure que tot es movia, i que la nostra responsabilitat com a partit era analitzar la profunditat del moviment i la necessitat de posar al partit, novament al servei d’allò que la societat demandava.

Perquè no ho oblidem, el partit només serveix si representa unes idees i està al servei de la millora de la vida de la gent

Vull recordar elements d’anàlisi d’aquell moment i que, amb el temps veiem que encara tenen més sentit:

En primer lloc, constatàvem que allò que passa a Catalunya té una connexió clara amb allò que passa en el context europeu. La crisi territorial entre Catalunya i Estat era una de les expressions de la fi d’una etapa, que es sumava a la crisi democràtica i social, i que a Catalunya tenia una dimensió d’exigència de sobirania.

En segon lloc dèiem que el partits com a tals no eren suficients. Que ens calia articular quelcom més enllà d’aquests.

En tercer lloc constatàvem que en un escenari de crisi democràtica i social hi havia l’opció del status quo, en els seus diferents formats (des del que amputa amb anestesia i el que ho fa dins d’un quiròfan), o l’articulació d’una alternativa social, econòmica i democràtica.

Em referiré a aquests tres elements i miraré, al final de la meva exposició, de donar resposta a la pregunta de la taula rodona des de la perspectiva d’ICV

  1. La connexió d’allò que passa a casa amb allò que passa en el context europeu
  • Hem vist com als països del sud d’Europa (incloent Catalunya) i també en alguns centreeuropeus, vivim una situació d’emergència democràtica, on s’imposen programes d’austeritat com a instrument de control. Grècia com a paradigma.
  • Aquesta austeritat accentua la situació emergència social que s’expressa de moltes formes:
    • La pobresa, els desnonaments, l’alta vulnerabilitat social, la grandíssima precarització laboral, la manca d’expectatives per una grandíssima part de la nostra població
    • Però també, amb el deteriorament de la qualitat de vida dels que durant la construcció de l’Estat del Benestar s’han considerat classe mitja. No són pobres, són persones i famílies empobrides.
  • Avui la desigualtat, és un problema moral i econòmic. Al costat d’això, els rics cada cop són més rics, amb una particularitat: als rics cada cop és més difícil posar-los cara i assenyalar-los, ara són els grans executius de grans empreses, no els antics prohoms de les altes burgesies.
  • I Europa? Doncs davant d’aquesta realitat la UE ha respost amb una estratègia: Els països del sud són el pati del darrera: són el lloc de vacances dels jubilats nord-europeus, són mercat per als països productors, són la frontera que suporta la pressió migratòria, són on es pot experimentar amb la desregulació neoliberal, són països per exprimir mantenint un cert equilibri per evitar que es rebel·lin.
  1. L’error de càlcul en l’estratègia europea
  • La crisi s’allarga més del que havien previst i té uns efectes més devastadors dels que s’imaginaven. Els “guanys” es mantenen i s’augmenten fruit de la mercantilització dels nostres drets.
  • L’increment de la desigualtat es tal que és incompatible amb el contracte socials i amb el pacte democràtic. Quanta desigualtat pot suportar la democràcia?
  • El seu model de creixement té límits: els marca la pròpia ciutadania que es rebel·la i els topalls dels recursos efectius davant el model energètic de creixement il·limitat
  • El canvi d’època: avui no estem en una època de canvi controlat, sinó davant d’un canvi d’època que s’expressa de múltiples formes: context comunicatiu, economia del coneixement, transfronterisme, transnacionalisme, globalització, nous models organitzatius (més espontanis i menys dirigits)
  • I hi ha un altre factor important: l’esgotament de la ciutadania davant el model actual, i el creixement de la consciència ciutadana del poder popular per a fer possible la transformació social. A Grècia, a les ciutats catalanes i espanyoles, també ho vam veure durant les avui frustrades primaveres àrabs…
  1. Les sortides

L’escenari de resposta a nivell europeu ens situa davant la necessitat de decidir quina fórmula volem també a Catalunya per donar resposta a aquest context:

  1. Seguim amb la fórmula neoliberal que s’ha mostrat que no aporta solucions? Això és el que aquí ens proposa PP, CDC, Unió, C’s…
  2. Apostem per una resposta a mitges i tèbia com la que proposa el PSF o Renzi a Itàlia? És a dir, no ens qüestionem el model i ens dediquem a posar-hi pedaços per mantenir un cert ordre social.
  3. Apostem per acceptar el repte d’arriscar políticament, donat que la situació requereix transformacions d’una important profunditat. És el que intenta Tsipras a Grècia, és el que els nous governs de les candidatures de confluència representen a nivell municipal.

La tercera opció és la que sembla més adequada en un context on tot es mou. Quan tot es mou pots restar immòbil, o mirar d’adaptar-te al moviment. L’adaptació és difícil, perquè té un component exploratori, desconeixes els resultats dels teus moviments. Certament hi ha risc, el de no encertar-la, però si no et mous no l’encertes segur.

I aquí arribo a la resposta de la pregunta de la taula rodona: Quins projectes comuns?

Torno a l’inici de la meva exposició. ICV a la nostra assemblea de Viladecans fèiem aquestes reflexions que us he explicat i com a conclusió dèiem que era necessari una resposta des de l’aliança europea i la confluència catalana.

I vull remarcar en quin moment preníem aquesta decisió: fa dos anys, en un dels millors moments històrics d’ICV, després de bons resultats les eleccions autonòmiques al Parlament, amb enquestes a favor, i amb una organització sòlida.

I En aquell moment decidim que cal indagar noves respostes perquè no es tracta de créixer en representació, sinó de representar realment el que veiem que la majoria de la població demanava: un canvi radical i profund de les respostes que es donen des de la política a la realitat social.

I com que no restem aïllats, som conscients que calen aliances a casa i també a la resta d’Europa, amb les forces emergents al sud d’Europa i també amb aquelles que des del centre i del Nord d’Europa compartim diagnòstic i proposta de solució.

Finalitzo, Quins projectes comuns? ICV vol compartir amb tothom qui ho vulgui una superació del status quo actual.  Un status quo que al nostre país es manifesta de forma quàdruple i que volem trencar:

  1. En l’eix democràtic. Avui, el primer repte es democràtic en una societat que funciona molt com a plutocràcia, on manen els diners, els interessos dels inversors, o decidim la política energètica o d’aigua als marge i per damunt del interès general. Democràcia econòmica és el primer interès.
  2. En l’eix social, en una situació que compartim amb la resta del sud d’Europa: les desigualtats creixents i la manca de respostes redistributives per part de les administracions.
  3. En l’eix ecològic: la necessitat de reformular la nostra relació amb l’entorn, de reformular el model energètic del país i de incorporar l’ecologisme en la construcció del nou model econòmic
  4. En l’eix nacional: aquesta és la nostra singularitat, el model autonòmic està exhaurit i cal un replantejament de la relació amb l’Estat a través d’un referèndum realitzat amb totes les garanties democràtiques i on s’assoleixi que Catalunya és subjecte polític. Només podem avançar i guanyar si tenim una majoria àmplia des del reconeixement que som subjecte polític. Sabent que el país triarà en funció si hi ha encaix plurinacional o no hi és. Però avui, optar el país per separar entre unionistes o independentistes es quedar-nos amb l’etern empat, cosa que afavoreix l’immobilisme del PP els antisobiranistes de CDC, que només reclamen la sobirania front l’Estat mentre se la regalen als mercats en escenaris de privatització.
  5. Nou model de governança: la ciutadania ja no vol només votar cada quatre anys, tothom ha vist que això no funciona, la ciutadania vol implicar-se en les decisions que els afecta, no derivar-les, en vol ser protagonista i cal establir els mecanismes per fer efectiu aquest protagonisme.

Creiem que aquests cinc eixos, amb els matisos corresponents són imprescindibles d’abordar per una sortida real a la situació en la que es troba el nostre país. I avui, qui lidera el govern i aspira a liderar el que s’anomena “procés” pensa que la resposta es centra en un d’aquests quatre eixos, oblidant-se de la resta. Però és més, utilitza l’eix del sobiranisme per justificar allò que fa, i deixa de fer en els altres eixos. Avui, la sortida no és un plebiscit com el que planteja Mas, la sortida és un procés constituent més ampli que abordi amb igual importància i centralitat la resta de qüestions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s