Sobre sobiranies

En una de les cròniques sobre el moment polític, Enric Juliana, va escriure que els polítics catalans estan perdent el costum d’opinar sobre temes que no tinguin molt directament amb la seva “qüestió” i recordava els temps en que Pasqual Maragall i Jordi Pujol parlaven sobre política internacional.

Comparteixo la necessitat de situar el debat a Catalunya amb una mirada a allò que passa al món i a Europa. Però després que li haguem demanant de forma insistent el Govern continua no opinant sobre  un dels temes centrals a nivell internacional: obrir el debat sobre la reestructuració del deute.

Podem coincidir que el referèndum grec és una lliçó per tots aquells que tenen al·lèrgia a la democràcia, es a dir, al Govern de Mariano Rajoy. Però el referèndum també és una lliçó per a aquells que no han volgut sumar-se a les consultes que afectaven les relacions econòmiques. Encara recordo quan vam voler forçar una consulta sobre la reforma de l’article 135 de la Constitució, on no només van faltar les signatures de PSOE i PP, sinó també les de CiU.

Però el referèndum també obre un debat: el dels límits de la sobirania expressada amb unes polítiques d’austeritat, que degraden l’economia, les finances, els serveis públics, que dinamiten el contracte social.

El passat mes de gener, a proposta d’una moció fruit d’una interpel·lació que vaig fer al Govern, el Parlament va votar en contra de demanar que s’obrís una conferència sobre el deute. CiU i PP van coincidir en allò que sempre coincideixen: quan la sobirania es reclama davant dels mercats o els inversors més val plegar-se.

Ara, hagués estat bo que el Govern opinés. Un Govern que realment defensés els interessos del poble de Catalunya hauria d’estar al costat de la demanda del poble grec, de l’obertura d’un escenari per reestructurar el deute. Però fins fa ara, el que ha dit és que no li agradava el Govern grec. Que estava al costat de postures com les de Rajoy o del govern portuguès. Al costat dels governs que serveixen a creditors i mercats. I ara, quan Mas diu “hauran de negociar”, però no es pronuncia sobre el moll de l’ós, demostra ser un Govern que s’alinea, en un dels debats que determina la sobirania dels pobles, amb els que volen que les decisions les prenguin els creditors i els mercats. És el mateix Govern que dóna lliçons de sobiranisme, i la sobirania no es pot parcel·lar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s