Carta a la militància d’ICV

990_1441222473icv-herrera-diputacio-permanent

El passat mes de setembre, en plena campanya de les eleccions catalanes, en una terrassa de Girona, se m’apropà un conegut periodista i em preguntà: “què, escalfant motors per les eleccions generals?”. Li vaig contestar que tothom ho donava per fet, però que en canvi jo no havia pres cap decisió. I que una de les coses que pesaven és aquell component personal que en els càlculs i les quinieles polítiques mai es tenen present.

He encapçalat dues vegades les llistes d’ICV-EUiA al Congrés, on vaig estar una legislatura i mitja, del 2004 al 2010. També he tingut la sort i l’honor d’encapçalar les llistes d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya en dos escenaris gens fàcils, el del 2010 i el del 2012. Després d’aquest trajecte intens, avui he comunicat al Consell Nacional d’ICV la decisió que he pres: no concórrer a les primàries d’ICV per a ser candidat a les properes eleccions generals. Hi concorren diverses circumstàncies. Personals, polítiques, vitals.

Entre les vitals hi pesen les ganes de viure d’una altra manera, fent altres coses que fa temps que no puc fer. Entre les personals hi pesa la família i la paternitat, sumada a la convicció que en política estàs tota la vida, però que en la política institucional estàs un temps, i que es bó i saludable fer altres coses. Entre les polítiques hi pesa la necessitat d’obrir una nova etapa de futur a ICV.

Dic això, i ho dic des de la passió per la política. Des de la convicció que el millor que es pot fer és servir a la teva gent i les seves idees. De fet, en el Consell Nacional del passat mes de juny, quan vaig anunciar que no concorreria com a cap de llista a les eleccions catalanes, en el torn davant els consellers, ja sense premsa, vaig expressar que no hi havia un orgull més gran que haver estat Coordinador Nacional i cap de llista d’ICV. El partit al que vaig entrar a militar l’any 1991 al local del carrer Veneçuela, al barri del Besós, quan tenia 20 anys. Avui, em continuo sentint en plena forma: no és per cansament que faig un pas enrere. Crec que ICV m’ha aportat molt i sento haver aportat tot el que he pogut a ICV. En la dimensió parlamentària, que va des de la meva primera interpel·lació al Govern Zapatero perquè es personés en el cas de les cessions de crèdit que afectaven al Santander –finalment no ho va fer- fins la darrera compareixença del President Mas – on vam evidenciar les trampes del seu relat- segueixo sentint que tinc coses a aportar. Humilment, crec que sóc millor dirigent que el primer cop que vaig pujar les escales de la tribuna del Congrés per fer el debat d’investidura del President Zapatero, els anys i l’experiència pesen. Però no es tracta de com un se sent, sinó del paper que et pertoca jugar. I crec que el millor que puc fer avui és obrir pas amb la millor candidatura que aquest partit sàpiga triar.

Avui, apostem per un escenari de suma en la perspectiva de les eleccions generals. Moltes i molts m’heu dit que anés a Madrid, però crec sincerament que és hora d’obrir una nova etapa. Podria fer-ho i crec que ho podria fer bé. Però també crec que altres que han crescut en la lluita i en l’organització ho poden fer tant bé o millor que jo.

M’enorgulleix formar part d’un partit i ser membre d’una direcció que va incorporar, fa més de 16 anys, les eleccions primàries i els referèndums interns en el seu ADN. A més, tinc la sort d’estar en una organització, ICV, que sap triar bé. I triar bé perquè la tria dels candidats i candidates la fa amb un criteri democràtic, treballant-ho amb les organitzacions i els territoris, i en forma de primàries. Triem bé, perquè la gent que hem enviat a les institucions no només ha estat al servei d’unes sigles. És gent que ha estat capaç d’escolar, atendre i relacionar-se amb la gent que volia representar. Gent competent i compromesa, compromesa i competent. No sé si això és vella o nova política, del que estic convençut és que és una política sana.

Avui s’obre una etapa nova a la política, a la catalana i en el conjunt de l’Estat. I el més meravellós d’aquest moment és la incorporació de noves energies, que moltes d’elles aporten il·lusió i ganes renovades. A la vegada, estic convençut que els canvis només es poden protagonitzar amb arrels profundes, reconeixent la centralitat del món del treball, assumint l’ecologia i l’ecologisme com un repte que canvia les relacions de poder i la relació amb la natura, entenent que el feminisme no és només (que també) la presència de dones, sinó una manera de fer política capaç d’empatitzar amb l’altra, amb una relació democràtica amb els altres i no bàsicament jeràrquica. Gramsci ho va deixar clar: les idees no viuen sense organització –afegeixo que tampoc la democràcia-.

Per això crec en les organitzacions –més que en les sigles-. Les organitzacions com espais de decisió, com a marcs democràtics, com espais de creixement i enriquiment mutu, on hi ha una dimensió parcial o sectorial, però també hi ha un dimensió global. Crec també en l’aportació d’una ciutadania que és plural i diversa, i que s’expressa en lluites múltiples, però amb voluntat de construir. La confluència o és així, o no serà, i passarà a ser un altre dels múltiples capítols frustrats d’una esquerra que si una cosa li sobra són les històries de fracàs. Per això estic segur que tothom posarà intel·ligència, molta intel·ligència.

No sé si tot plegat serà possible. I estic convençut que passat el cicle electoral caldrà reflexionar sobre allò que volem des de l’esquerra –paradigma totalment vigent en un del mons més desiguals que hem viscut-. Però sí que dic que la nostra cultura romandrà, i m’agradaria que no fos en solitari, espero que de forma compartida, imbricada en altres cultures, part imprescindible d’una nova etapa a Catalunya, l’estat i Europa.

Seguim.

6 responses to “Carta a la militància d’ICV

  1. Un mal cafè pot destrossar un bon àpat, un mal final pot fer el mateix amb un bon text ¿tant cou la paraula Espanya? No només l’autor d’aquest bloc ha fet mans i mànigues per evitar parlar d’un tema que avui, volens nolens, permea qualsevol acció o actuació política, com és aquest text, sinó que acaba afirmant que entre Catalunya i Europa només hi ha “l’estat”, no Espanya ¿Tant cou la paraula Espanya? Com deia, un cafè pot destrossar un bon àpat. Un mal final es pitjor: m’obliga a tornar a llegir-lo amb molta prevenció ja que no puc deixar de pensar que tot el text pateix d’un greu biaix.

  2. Un orgull tenir uns “dirigents” que saben donar un pas cap al costat. Crec que sempre ha estat així a ICV.
    Amb tot espero que el binomi Camats-Herrera tingui recorregut més enllà del mes de gener.

  3. Una forta abraçada!!! La teva honestetat és un capital del nostre partit!!
    Manel Claver

  4. Hola Joan, respecto la teva decisió, tot i que em sap molt de greu que haguem de prescindir d’una persona de tanta vàlua com la teva. Una abraçada. Màxim

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s