Balanç i proposta per ICV

16041001_cloenda

Tot seguit us deixo les notes que vaig   per les intervencions de l’informe de gestió. La transcripció no és literal, però si molt aproximada.

Ha estat un plaer poder compartir aquesta Assemblea i aquests anys al capdavant d’ICV. I si el que dona més sentit a la militància és la gent, les mostres d’afecte i reconeixement d’aquest cap de setmana encara em ratifiquen més. Gràcies. Bon equip i bon treball.

Intervenció de presentació del informe de gestió

Fa tres anys fèiem l’assemblea a Viladecans. Una assemblea de  continuïtat després de l’Assemblea de Sabadell a finals del 2008, una assemblea de relleu.  Aquesta va ser una Assemblea de consolidació d’un equip.

Veníem d’un cicle electoral que no havia estat fácil. Parlament 2010. Municipals 2011 amb consolidació. Generals del 2011 amb tres diputats al Congrés. Les eleccions al Parlament del 2012 ens havies donat el millor resultat d’ICV.

Podríem haver fet un anàlisi conservador. No ho vam fer. I les apostes estratègiques van ser clares.

Dèiem:Hi una onada d’il·lusió per la sobirania d’aquest país i la manera d’encarar-la és mitjançant l’instrument del referèndum. Veníem d’unes mobilitzacions com les del 15M, on s’havien acumulat energies extraordinàries que havien canviat consciències però no modificat la correlació de forces en els governs. I nosaltres dèiem suma i confluència.

En el balanç el que diem és que les dues opcions estratègiques eren les encertades. I ho diem sabent que no ha estat fàcil.

La nau d’ICV ho ha hagut de fer en un mar entre onades gegantines, immenses. Però a la vegada, aquesta nau, ICV, és capaç, enmig de la tormenta amb audàcia, generositat, proposta, gent que penca i que aporta, construir escenaris que sense nosaltres no s’haurien fet realitat.

No, tot no ho hem fet bé. I de ben segur que hem comès errors. La confluència es podria haver fet diferent posant més en valor l’actiu d’ICV. Segur. El dret a decidir i el referèndum es va donar per amortitzat quan vam assumir un calendari que deia que tot havia de fer-se el 2014, en un context de majoria absoluta del PP, quan la correlació de forces era la més adversa. Això va fer que el referèndum es dones per amortitzat, com una etapa superada. Segurament no la vam encertar del tot.

Però fixeu-vos bé, els errors poden haver estat error tàctics, però en cap cas estratègics. El referèndum continua plenament vigent. El 27 ens va dir que hi ha prou força per mantenir el pols, però no n’hi ha prou com per guanyar-lo, i va demostrar que l’opció per desencallar és el de la consulta.

La confluència ha de millorar en la manera de treballar. Han d’haver espais més unitaris, més transversals, més democràtics. Però la confluència és l’instrument que ens serveix com mai per canviar la realitat.

El que estem dient en aquest informe és: Ha valgut la pena.

Aquesta organització va tenir l’audàcia de parlar d’ecologia quan ningú en parlava. De parlava de rodalies quan ningú ho feia. De parlar del sobreendeutament de les famílies quan altres aprovaven el desnonament exprés. Si, és ICV qui abans de la crisi denunciava el model de creixement, basat en la desigualtat. I si, de parlar de suma, quan alguns encara no havien donat el pas.

La nostra audàcia té el premi d’haver creat les condicions per haver començat a canviar la realitat. Però el que toca és fer balanç, perquè volem que en allò que estem construint els signes d’identitat d’allò que representa ICV no només romanguin, sinó que empapin allò que estem construint.

El segon capítol on vull entrar és el més personal.

Jo vaig entrar a militar quan tenia 21 anys, després de passar pel moviment estudiantil i pels moviments de barri. Vaig entrar amb 4 amics, que encara són els millors amics, a un local destartalat, al carrer Venezuela.

Em recordaven que ho vam fer després que un bon grapat com el Marc Andreu, el Pere Nieto o el Jose Luís Querol vinguessin de penjar cartells convocant a una Vaga general, la de mitja jornada del 20-m del 1992, contra la reforma del subsidi d’atur.

Allà estava l’Enric Publill, que encara ara continua donant guerra, amb l’associació d’expressos. .

Allà estava el Romuald Grané. Algú que ghavia estat en totes les batalles. En la clandestinitat. En la lluita antifranquista. També en la lluita per un partit obert i lliure (va ser acusat de Comorerista). I que un dia li vam dir que era com Mc Guiver, perquè s’ho inventava tot per estar present al carrer.

Ara fa 24 anys d’això. I pel mig he fet de tot. Des de penjar cartells, a fer de piquet, des de servir canyes, a fer xerrades per un parell que s’apuntaven. Des de preparar articles per altres, a escriure-me’ls per mi. Després d’haver estat militant al moviment estudiantil. Al pacifista. Després d’haver acampat al 0’7. Després d’haver coordinat l’organització juvenil. Després d’haver fet que ICV fos l’organització unitària que posava oli i ajudava en les mobilitzacions contra el banc mundial; després d’haver signat les peticions per organitzar les mobilitzacions més multitudinàries que es van protagonitzar contra la guerra. I si, després d’haver estat diputat al Congrés i al Parlament. Després de ser coordinador Nacional. Però fixeu-vos. Tot això no s’entendria sense el que havia fet abans, durant i afegeixo i el que faré després.

Sento que aquest partit m’ha ensenyat moltes coses. Sento estar en el millor moment. També sento haver aportat, tot allò que he pogut. I ho he fet en els millors anys de la meva vida, amb costos personals, y guanys personals. Hi ha hagut moments durs, molt durs. Però també hi ha hagut molts dolços.

Una cosa ha estat fantàstica. L’altra millor.  El que ha estat fantàstic ha estat. L’oportunitat que et dona la política per entendre i explicar. Per estudiar i desencriptar. Per analitzar i proposar. Com em va escriure un bon dia en Claret Serrahima, al cap i a la fi, ser d’esquerres no és oposar-se sinó actuar, exagerar fins alterar i proposar fins arribar.

Ara bé, si això ha estat fantàstic el millor ha estat la gent. La gent sabia, preciosa, generosa, que he conegut. Hi ha persones que per mi simbolitzen el millor de la nostra cultura. La Neus Català. Gent com la Carme Casas.  El Miguel Núñez. El Sebastià Piera, el soldat de Pandora, i les seves lliçons modestes, d’un autèntic heroi.  Ell hauria parlat del col·lectiu. Podria haver fet seva la reflexió de Gramsci: Las deliberaciones deben establecerse colectivamente de acuerdo con la razón. ¿La razón puede ser interpretada por un colectivo? Ciertamente, un individuo único delibera mucho más rápido (para encontrar la razón, la verdad) que un colectivo. Porque el individuo único puede ser elegido entre los más capaces, entre los mejor preparados para interpretar la razón, mientras que el colectivo se compone de elementos diferentes, preparados en diferentes grados para entender la verdad, para desarrollar la lógica de un fin, para observar las diferentes etapas a través de ls que uno debe pasar para alcanzar el fin mismo. Todo esto es cierto, pero también es cierto que el individuo único puede convertirse o ser visto como un tirano, y la disciplina por él impuesta puede desmoronarse porque el colectivo se niega o no puede entender la utilidad de la acción, mientras que la disciplina establecida por el propio colectivo a sus componentes, aunque de aplicación lenta, difícilmente falla en su ejecución”.

Sou moltes i molts. Gràcies i seguim.

 

Tancament informe de gestió:

Confluència? Podem discutirla però el signe de la nostra història. Que era el PSUC sinó una confluència?

Com a mínim els millors PSUC. El del front popular del 1936, on la suma de 4 partits dona origen a un partit de masses. Quin és el PSUC a partir del 60, no només el partit comunista, sinó el partit antifranquista per antonomàsia, el Partit, l’aliança entre classes populars i intel·lectuals, l’aliança entre cristians de base i marxistes. Un partit unitari, que coneixia la història, gens sectari, amb capacitat d’integració de suma i democràtica. Què és sinó la fundació d’IC, a l’any 86, quan el PSUC ja era una altra cosa, sinó la confluència entre diferents actors polítics, la gent que venia del PSUC, i gent que s’incorporà del PCC, i també de ENE, i gent que va venir del ecologisme i el pacifisme. Que és el sinó l’ecosocialisme, la imbricació de diferents cultures polítiques, capaces de complementar-se i fer quelcom nou.

Balanç hem fet balanç del 2013 cap aquí, però si m’ho permeteu, hem fet quelcom més. El balanç d’un període. En la història d’IC hi ha part que la lidera Rafel Ribó, que es la consolidació d’un projecte. I una altra part que la defineix Joan Saura, quan assolim quotes de Govern mai assolides. Després ha vingut una etapa que s’inicia en el 2009 a l’assemblea de Sabadell i que clou ara.

En totes les etapes hem obert nous escenaris. En totes les etapes hi ha hagut continuïtat perquè la història d’un partit, d’una cultura política, necessita que ens passem el relleu, que sapiguem del errors, també del coneixement, la sabiduria.

2- Encert en les opcions estratègiques

Torno a insistir. Crec que hem de reivindicar l’encert de les opcions estratègiques que vam prendre a Viladecans.

Referèndum. Perquè és la manera de resoldre el conflicte obert entre Catalunya i l’Estat. Perquè és la manera de desencallar. Perquè és el que és àmpliament majoritari. I us puc ben assegurar que no deixa de sorpendre’m veure com avui, aquells que van dir que el referèndum estava amortitzat avui el reclamen com a solució.

Quan Mas reclama el referèndum com a mínim és sincer. Per ell les eleccions “plebiscitàries” i Junts pel Si no deixen de ser un mer instrument perquè aquells que han representat el Pujolisme, CdC, aquells que en qualsevol altra circumsptància estarien finiquitats i llepant-se les ferides a l’oposició, tinguin l’oportunitat de “refundar CDC” des del Palau de la Generalitat.

Però davant la impostura, nosaltres diem que la solució és el que dèiem, el que diem. I que ho fem més acompanyats que mai.

2a. Opció estratègica. Confluència. I ho dèiem quan Podemos no existia. Quan l’Ada Colau no havia pensat si no donaria el pas a la política.

I diem que en aquesta confluència és important el què. El com. I el amb qui.

Sabent que el que estem fent és extraordinari. Guanyar les darreres eleccions generals a Catalunya. I guanyar a Barcelona, a Montcada o Castelldefels, mentre continuem transformant el Prat, Sant Feliu o  Santa Perpetua.

Però també sabem que si volem anar a fonts, no només cal construir resistència i xarxes sinó hegemonia. I que per fer-ho necessitem tot l’actiu tot el capital. És fàcil remar quan tens el vent a favor.

Però quan es gira, i es girarà si posem un operador energètic, si fem pública la gestió de l’aigua, si aspirem a governar a Catalunya i a l’Estat, necessitem de tot el nostre capital.

De fet, el Sergi de Maya, ho escrivia amb molt encert a la revista Treball fa pocs dies. Deia de l’Ada Cola que és evident el simbolisme i capacitat d’atracció guanyada a pols amb la magnífica obra de la PAH; també la innovació i creativitat tan potent en xarxes, dissenys i comunicació que té Guanyem Barcelona, els seus vincles amb certs moviments socials més nous i alternatius, els seus nous materials i imaginaris culturals.

Podem ha estat capaç de repolitització de certs sectors socials, massa temps deslligats de l’esquerra alternativa, que ha aconseguit Podem, que també s’ha erigit en referent polític del 15M a tot l’Estat (i necessitem referents d’Estat), i la renovació de la manera de presentar el discurs per arribar a àmplies capes socials.

I el Sergi recordava d’ICV la incontestable capacitat d’elaborar discurs, contingut i programa; l’extensió territorial organitzativa combinada amb l’alta preparació dels seus quadres (nacionals però també locals); l’experiència i habilitat en l’activitat parlamentaria i de gestió pública; els nostres vincles amb sectors claus com el món del treball i del sindicalisme; les nostres aliances internacionals, La nostra tradició simbòlica (la del PSUC) admirable i sempre valuosa.

I amb els nostres defectes, no conec cap partit, per nou que sigui, que pugui presumir de ser més democràtic, més transparent, més participatiu, amb més capacitat d’afrontar debats, de renovar-se, de repensar-se.

Tots aquests components de cada organització són necessaris. És un error creure (i a més no és cert) que el capital simbòlic es concentra en una sola persona o organització. La confluència és positiva perquè som políticament compatibles, perquè uns tenen fortaleses on d’altres debilitats i a l’inrevés.

Avui, el que hem de construir ho hem de fer amb ambició. Juntes i junts ho podem tot. I la gent d’Icv no és més que ningú. Treballa com tothom. Recull les cadires i munta actes. I a la vegada la gent d’Icv no és menys que ningú. Tenim la capacitat d’arremangar-nos i de compartir treball i lideratges.

S’escrivia en aquest article “No vull defensar res pel simple fet de ser o provenir d’ICV. Però tampoc no vull que es perdi res ni ningú (més) de valor pel fet de ser d’ICV. Justament perquè vull que el nou instrument sigui el més potent possible” . Doncs això.

Gramsci va escriure allò que les idees no viuen sense organització. Jo ho comparteixo. Però avui crec que li hem d’afegir. Les idees i la democràcia no viuen sense organització.

El nostre no és un patriotisme de partit. Ni de banderes. Ni de signes. El nostre és el patriotisme d’una cultura política que s’imbrinca en una tradició. Unitat. Gens de sectarisme. Cultura de treball. I Cultura del món del treball. Dona, paritat i feminisme. Ecologia i ecologisme.

El que us dic es dic es que en aquesta nova etapa personal que obro, des de la meva trinxera continuaré aportant. Des de l’ecologia i des de la reflexió sobre energia, ara a la Fundación Renovables. Des de Sant Martí. I sempre des d’ICV, perquè al cap i a la fi, he estat, sóc i continuaré sent un militant disposat a compartir lluita i bons moments.

Ens ha tocat viure un moment privilegiat. Excepcional. En un lloc excepcional: Catalunya. Un país del sud d’Europa, en l’estat més plurinacional de tota Europa. Espanya. Ens ha tocat viure el moment en que es canvien les regles. En que el contracte social ha saltat pels aires. En que el procés és sobretot desconstituent. I estic content que avui poguem compartir projecte amb tanta gent que estimem.

Amb nous amics. Amb l’Ada. Amb el Pablo. Però amb gent que fa tants anys que ens coneixem. Amb gent que hem combatut colze a colze quan el combat era de molt pocs. Amb el David Abril. Amb la meva amiga Mònica Oltra.

I tenim la sort de fer-ho en aquest racó d’Europa on s’està jugant la partida. Els d’ICV som imprescindibles per guanyar. I encara som més fonamentals per resistir. Amb la gent i per la gent.

 

Salut i bon treball

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s